| |
La dansa dels ningú contra el Govern de Ningú
 diumenge 27/novembre/2011 - 11:30  1200  1
"La falta de polítics ens facilita les coses" (Mario Monti)
"Papademos mai va estar involucrat en política. Sap el que cal fer "(ThanosPapasavvas, cap de Investec Asset Management)
El Govern de Ningú és fill de la crisi de la representació
El context de globalització ha fet miques els atributs clàssics de la sobirania de l’Estat-nació: fronteres, moneda, defense, cultura, etc. Els estats es limiten cada vegada més a gestionar en un territori concret les necessitats de l’economia global. A esquerra i dreta de l’espectre parlamentari, es defensen en general els mateixos interessos, les mateixes idees sobre el creixement i la competivitat. La permeabilitat de les institucions a la participació ciutadana està sota mínims. A hores d’ara tot això són banalitats, secrets a veus. No són els anti-sistema, sinó tot tipus de persones que es llancen al carrer al crit de “en diuen democràcia i no ho és” i conspiren a la Xarxa per hackejar com poden el sistema electoral (vot nul, vot als partits minoritaris, etc.)
Els governs tècnics s’assimilen molt be sobre aquest fons social: rebuig massiu de la política dels politics, inoperativitat absoluta de l’eix esquerra/dreta, afartament generalitzat de la corrupció i els politics-estrella (tipus Berlusconi), etc. Monti-Papademos anuncien governs post-polítics i post-ideològics, de pura gestió tècnica. Ells mateixos només són màscares com les de Anonymous, però sota les quals no hi a ningú de carn i ossos, només el poder abstracte i impersonal dels mercats financers. No són d’esquerres o de dretes, de fet lideren governs nacionals de concentració dreta/esquerra. No són polítics, menys encara polítics-estrella, sinó simples gestors, enginyers, experts. No estan lligats per fidelitats maldestres a una ideologia, a la gent que els va votar, a la seva ambició personal. Aspiren a rendibilitzar pel seu compte el rebuig dels politics: són el revers tenebrós de la crisi de la representació.
El Govern de Ningú, un govern racional
A Mario Monti en diuen Il Proffesore. Tant ell com Papademos només parlen d’eficàcia en la gestió. Ambdós asseguren no tenir ideologia: simplement executar “el que s’ha de fer”. El que ha de ser.
Segons tota una venerable tradició filosòfica que va des de Plató fins Kant, actuar “lliurement” és actuar “per deure”, és a dir, “necessàriament”. És la teoria platònica d’un “govern de la filosofia”: un govern de les idees universals i necessaries, el que cal fer en tant que és racional i just, independentment del que opini o desitgi cadascú. És la teoria kantiana d’un “agent lliure”, es a dir un agent que actua “per deure”, això és “racionalment”. El Govern de Ningú es presenta com un govern tècnic i instrumental: pura aplicació de les veritats de la ciència econòmica. Un govern solid, mentre que no actua o decideix per prejudicis o interessos privats, sinó “desinteressadament”. Un govern eficaç on manen els que saben, no els que més brillen en els mitjans de comunicació o els que millor posen la traveta als passadissos del poder.
“El Govern de Ningú és el més tirànic de tots ja que no es pot demanar comptes de les seves actuacions a ningú (…) és impossible localitzar el responsable o identificar l’enemic” (Hannah Arendt). Qui dissenteix del Govern de Ningú no és un adversari amb raons o intencions respectables: només pot ser un boig o un ignorant. Perquè només un boig o ignorant baralla contra la força de la gravetat. Sería també de bojos o d’ignorants demanar l’opinió al poble sobre les polítiques a executar, com si la veritat d’una formulació matemàtica poguès triar-se per majoria en unes eleccions. “Què sabra la gent sobre el que li convé? El que diu la gent no pot ser més que soroll o fúria. És inútil, absurd i altament perniciós escoltar-lo.
Per contra, la racionalitat del Govern de Ningú és la “intel.ligència del que és necessari”: desxifrar les lleis que regeixen el món i actuar d’acord a elles. Però es tracta de lleis ben diferents de la que pensaven Plató o Kant. El „imperatiu categòric“ de Monti-Papademos és simplement l’obediència a les necessitats i exigències de Goldman Sachs i els mercats financers. Aquesta és avui la nostra força de la gravetat.
El Govern de Ningú com “potència de salvació”
El Govern de Ningú és el poder que ens promet el rescat de la catàstrofe. El cometa de la crisi s’acosta imparable a la terra, els mitjans de comunicació anuncien la seva imminent arribada (ibex 35, prima de risc, qualificacions), els ciutadans del carrer miren bocabadats el cel. Només un grapat d’herois decidits entenen el que passa i actuen en conseqüència. Segur que no poden salvar-nos a tots, això per descomptat. Hi ha gent que corre molt lent. Però qui sap, potser a mi sí, confiem…
El poder de salvació ja no es justifica en nom d’uns o altres valors (democràcia, etc.), sinó de la nostra pura i simple supervivència com a espècie. El poder de salvació imposa sempre una “mort política” a canvi de la seguretat que ofereix. El sobirà ha de ser inqüestionable, de manera que es cancel.la tota possibilitat de dissentiment (a la qual s’acusa a més de complicitat amb la catàstrofe). Deleguem en el sobirà totes les nostres capacitats (d’expressió, pensament, acció) i la política queda proscrita. Perquè en realitat el Govern de Ningú no fa política. Ni actua, ni decideix: només gestiona. És a dir, modula com pot un poder que li sobrepassa i precedeix. Una màquina hiper-complexa orientada per interessos econòmics. Un poder inhumà que no es pot alterar, gestionar o modificar, sinó simplement obeir el millor possible. És el poder de l automàtic, del necessari. És el nostre Destí.
La dansa dels ningú contra el Govern de Ningú
Còm despertar d’aquesta mort política? Els discursos “il.lustrats” que encara identifiquen les nostres democràcies amb la racionalitat política lliure, voluntària i organitzada sonen cada vegada més a acudit pesat. Però encara hi haurà qui aconselli, davant l'amenaça del Govern de Ningú, que recuperem la confiança en el sistema de partits, la representació política, l’eix esquerra/dreta, etc. Més encara. Hi haurà que responsabilitzen amb tota seguretat a la revolució anònima que s’estén ara mateix pel món d’haver aplanat el terreny al Govern de Ningú. “Mireu, aquí hi ha el resultat del vostre ‘no ens representen’”.
En realitat és tot el contrari. Lliurant tot el poder als mercats financers, blindats contra tot indici de participació ciutadana, convertint-se en simples gestors del Inevitable i el Necessari, els politics han cavat la seva pròpia tomba. Ja poden queixar-se tot el que vulguin Papandreu, Berlusconi, o Rajoy, Mas, etc. quan els toqui: els poders a què es van lligar han decidit de sobte prescindir dels seus serveis i posar en el seu lloc a altres enginyers de més confiança. Punt.
L’únic despertar possible de la mort política és el que Hannah Arendt va pensar com “acció”. Actuar és interrompre el domini del automàtic, el contrari d’obeir o repetir. També en la vida personal: interioritzem els automatismes quan fem el que hem de fer, veiem el que hem de veure, diem el que cal dir i pensem el que està prescrit pensar. Arendt el va anomenar “conducta”: un comportament normalitzat, previsible i predictible. Per contra, quan actuem “ens unim als nostres iguals i comencem una cosa nova”, sortim de l'aïllament i la impotència, ens tornem capaços.
La “política del qualsevol” de moviments com el 15-M no és equivalent ni simètrica al Govern de Ningú: no confia el comandament als que saben, sinó que parteix del principi que tots podem pensar; no te rostre, però precisament per que càpiguen tots i cada un dels rostres singulars, no gestiona el que hi ha, sinó que inventa col.lectivament noves respostes per problemes comuns.
Pluralitat, invenció, pensament: així es la dansa dels ningú contra el Govern de Ningú.
|
Contactes
Registra´t
