| |
Para'ls de batalles, reis i elefants de Mahias Enard
 dimarts 27/desembre/2011 - 03:01  1498  2
Us volia recomanar una lectura: Parla’ls de batalles, reis i elefants de Mathias Enard. Un títol en forma de triada que fa recordar aquell altre títol mític dels aficionats a les ombres de les civilitzacions perdudes: Ceram, Déus, tombes i savis, però sense fer evident cap simbolisme. Diguem que el llibre d’Enard és goig en estat pur. Per què? Us n’exposo quatre impressions:
Miquel Àngel, l’escultor de la Pietat, sempre a l’encalç d’una imatge de desesperació terriblement humana. Miquel Àngel, l’artífex de la creació, en el sospir d’una cúpula massa lluny dels designis dels poderosos guies de la moral: aquests cardenals vestits de roig llampant, que fan ostentació d’una carnalitat corrupta i que obliden, ben sovint, amb la túnica sanguinolenta, els anhels de l’esperit. Sí, Miquel Àngel deixeble impossible de Vinci, potser per una altra manera d’entendre l’art. Tots aquests Miquel Àngel són convidats a Istanbul per a projectar un pont que ha d’unir dues ribes d’una ciutat en transformació.
Encara no és gaire conegut: amb prou feines un nom. Un nom, per això, que ha de perdurar. Entre aquest nom que tot just comença a despuntar i el nom immortal que n’ha de romandre, nom d’artista consagrat per a la posteritat, tenim uns esquinçalls de vida: arribat a Istanbul, per a Miquel Àngel tots són esgarrifances indesxifrables. Embadalit s’aboca al plaer de la contemplació de la dansa, a la sinuositat de les carícies, al ritme místic de la poesia, sense poder estalviar-se, però, la burxada de l’enyor, de la nit i de la mort, en una confusió que fa trontollar la serenitat de la cambra monacal on es tanca per perfeccionar contínuament el traç precís de les seves representacions. Tots aquests convidats inesperats topen amb un encàrrec del visir Bahazyd que frena la dissolució de l’esperit i, potser, també del designi artístic: cal que trobi un punt d’equilibri, en una construcció funcional que ordeni el magma de la vida.
Miquel Àngel fugia, abans d’acceptar l’encàrrec, de les exigències i hostilitats del papa Juli II per acabar-li d’enllestir una tomba mausoleu, i de passada d’una Florència que sembla un podrimener, cap a l’orient encantat de les faules, dels soldans inaccessibles semblants a les deïtats musulmanes, que no es deixen representar en imatge. Diries que són dos móns completament oposats (si volem continuar amb el joc de noms, en diríem antinòmia), però tot plegat no és tan senzill.
Aquesta Constantinoble també té el seu punt de decadència, mentre que a Florència l’esplendor del Renaixement encara està en fase de poliment. La Constantinoble d’aquest temps és un indret on conflueixen personatges que provenen de països o paradisos perduts que tan sols perviuen en el llegendari de les històries que expliquen. Aquesta és l’única identitat possible per a ells: parlen de memòria per a retrobar-se, i potser també per a construir-se. Amb la paraula. La paraula que els hauria de salvar, en principi, de la pèrdua; com un mitjà que els hauria de permetre de bastir una cosa que ja no existeix, perquè evocant-la com un miratge, es fa terriblement viva. Malgrat això, els personatges van a la deriva. Hi ha massa pensaments incomunicats, poc diàleg tot al llarg de la novel•la, siluetes sense nom i monòlegs en la fosca. En resum, solitud devoradora. Tal com es recull al començament del llibre:
La nit no es comunica amb el dia: s’hi crema. A l’alba la porten a la foguera. Junt amb la seva gent, els bevedors, els poetes, els amants. Som un poble de relegats, de condemnats a mort. No et conec. [...]
Et penses que desitges la meva bellesa, la finor de la meva pell, l’esclat del meu somriure, la delicadesa de les meves articulacions, el carmí dels meus llavis, però en realitat el que desitges, sense saber-ho, és la desaparició de les teves pors, el guariment, la unió, el retorn, l’oblit.
Aquest poder dins teu et devora en la solitud. I pateixes, perdut en un crepuscle infinit, amb un peu en el dia i l’altre en la nit.
De tota manera, aquesta paraula callada, aquest diàleg impossible deixa un bella estela en les pàgines líquides de llibre.
|
Contactes
Registra´t
