Benvingut/da al meu bloc!

vida-2012 ha escrit 39 articles i te 201 comentaris. L'últim article ha estat fet el 12/10/12

perfil de'n(na) vida-2012 | àlbum de fotos de'n(na) vida-2012

Ohhh

Thursday, January 19th 2012, 4:36 PM

Ahir vaig estar enfeinada fins molt tard i, avui veig les vostres reflexions: GRÀCIES!
Jo no em referia a la mort i menys a la d'un fill. La meva experiència més propera amb la mort va ser la del meu pare, jo tenia 25 anys i ell encara no 60! Un desastre! Coses de la vida, fa poca estona m'han anunciat la mort d'un tiet meu: encara no li tocava tampoc!
La meva reflexió va venir de l'abandonament. No vull ser frívola. La mort és una altra cosa. Però després de tants anys, sempre tens el dolor afegit de no haver fer tot el que podies i et retreus coses que encara fan més mal!
Ja sé que si algú ens menysprea és perquè no és digne de nosaltres, que si estimes a algú has de ser feliç només mentre l'altra ho sigui, blablabla... És una teoria molt acceptable però molt difícil d'assumir: l'absència, encara fa mal, molt mal.

Bravo Jazz!

Thursday, January 19th 2012, 1:42 AM

M'agrada molt el que dius.
De fet, en un dol, passes per tots els estadis d'aquest escrit popular escocès que has posat.

el dol més doloros

Wednesday, January 18th 2012, 10:08 PM

per mi seria la mort.
la separació és una opció convinguda, presumiblement necessària tot i que no desitjable. la mort és quelcom inevitable, passa per sobre de tot i es mostra indiferent a l'amor que embolcalla les relacions. És implacable, estimis o no... tant li és; és crua.

I dintre d'aquest grup, la modalitat més bèstia: la mort d'un fill. Simplement insuperable.

Naturalment tots som diferents i tothom percep la realitat de forma diferent.
mireu això:

http://www.elperiodicoext remadura.com/noticias/bad ajoz/ana-guisado-psicolog a-del-telefono-de-esperan za-superar-una-muerte-o-u na-separacion-no-signific a-olvidar-_292022.html

http://natxorovira.blogsp ot.com/2009/03/superar-la -mort-dun-fill.html

per ultim, un parell d'escrits que m'han encantat:

"M'interessa més la gent que ha plorat els seus morts i té ganes de brindar a la seva memòria al costat dels vius, amb un somriure"
Màrius Serra

"Pots plorar perquè se n'ha anat
o pots somriure perquè ha viscut; pots tancar els ulls i plorar perquè torni
o pots obrir-los i veure tot el que ha deixat;
el teu cor pot estar buit perquè no el pots veure
o pot estar ple de l'amor que vàreu compartir.
Pots plorar, tancar la teva ment,
sentir el buit o donar l'esquena
o pots fer el que a ell li agradaria,
somriure, obrir els ulls,
estimar i continuar"
(popular escocès)

dons es molt diferent

Wednesday, January 18th 2012, 3:44 PM

si un te de marxar....morir...etc......no hi ha res a fer, segurament haurem fet tot el possible pero aixo es tot
si algu fa fora un'altre, trenca, divideix....es responsable en part, gran o petita part pero no es una fatalitat
en el primer cas....res a fer
en el segon.....la vida dona moltes voltes, i si algun dia ho lamentas...has estat responsable, ha estat una decisio que has pres...no, no es el mateix
es la diferencia entre lo incontrolable i lo controlable (responsable)
i aixi ho veig
Salutacions

no crec

Wednesday, January 18th 2012, 3:20 PM

ni amb la "a" ni la "b",m´explico,tot és relatiu i depen del que has viscut.

El meu avi va morir fà 5 anys en tenia 95,la meva avia que actualment en té 96 ,al arribar de l´enterrament vam tenir aquesta conversa.

_Dolors,em vull morir

_avia,no foti!,només faltaria

_si,que hi faig jo aqui?ja ho tinc tot fet i sénse home....

_la guerra que té de donar avia!!!!!!!

_i la donaré,durant dos anys.

_i perqué dos?

_perque és el temps que és necesita perque m´enterrin amb el teu avi.vull estar al seu costat per sempre.

Hos prometo que no vaig tenir paraules,quant d´amor!.

Per altre bande jo m´estave separant i vaig envejar l´avia i per descomptat em vaig fer moltes preguntes,vaig arribar a la simple conclusió de que jo no volia dormir per sempre amb el pare dels meus fills,per lo tant si en aquells moments tenia algún dubte,va quedar resolt .

Les meves advocades em deien,pense que aixó és un dol,per mi no,és una alliberació,pensave i penso.

Tot és relatiu.

Una abraçada
Dolors.

pudé mequivoco

Wednesday, January 18th 2012, 2:25 PM

pero crec que escollim una opció o altre segons el que hem viscut, almenys en el meu cas, el que está clar es que cadescú pateix lo seu per que es el que toca, les situacions que no podem canviar fan que ens hagim de adaptar, i s'ha de fer de la manera mes positiva i construtiva possible; en tot dos casos.

Per a mi

Wednesday, January 18th 2012, 2:17 PM

es mes dura l'opció A .
Mireu , jo crec que si un se'n va ...doncs bon vent ! Ja m'encarregaré jo de posar ordre al meu cervell : No l'he sabut conquerir , o mantenir enamorat ..no es mereixia la meva dedicació , no era a persona adequada ..o simplement , el mon està ple d'homes, ¿com preocupar-se tant per un que no m'estima? Però ...si estàs molt be amb una persona i es mor...collons... es que no toca mes remei que assumir que heu tingut els dos molta mala sort ....i acceptar la pèrdua d'una persona que SI que t'estimava i que SI que volia estar amb tu ...

VETE

Wednesday, January 18th 2012, 2:06 PM

M'agrada l'argumentació q fas del procés de dol en cada cas. Esclar q hi ha molts factors q intervenen, com poden ser la personalitat, l'entorn , les amistats, la familia i sobre tot l'esperit de superació de cadascú.

Una abraçada

uisss paris, em poses en un compromís

Wednesday, January 18th 2012, 12:44 PM

Podria sortir per la tangent i dir que depèn de cada persona..., però no ho faré.

Antecedents: En ambdues situacions penso només en el cas de que les persones han mantingut una relació de verdadera estimació.

No vull ferir sentiments de ningú, però jo crec que és més dura l'opció b). Saber que l'has tingut i que tens la possibilitat, (al menys teòrica), de tornar-la a tenir, et deu fer mantenir esperances durant molt de temps amb la obsessió mental i la possible gelosia que això pot arribar a comportar, fins que desenganyat, de mica en mica et deus anar alliberant de la dependència psíquica i reenfoques de nou la vida.

En el cas a), saps des del primer moment que no hi ha res a fer, no mantens cap esperança en recobrar-ho, per tant l'alliberament et pot venir abans i el patiment encara que intens, deu ser més curt.

Però caldria haver-ho viscut des de les dues opcions i tot i així, deu dependre molt de cada persona.

Repeteixo, no voldria haver ferit cap sensibilitat i si ho he fet, ja des d'ara demano disculpes.

Doncs

Wednesday, January 18th 2012, 12:39 PM

jo crec que és més dolorosa la mort.
Però no pel fet de que si t'abandona, tinguis esperances de recuperar-la. Sinó, més aviat, perquè quan t'estimes de debò a algú, encara que et deixi, i per molt dolorós que sigui, en el fons el que vols per ella és que sigui feliç. I si no és feliç amb tu, doncs ho haurà de ser amb un altre.
Aquesta és la teoria, i m'agradaria pensar que si em passés a mi, deixés de banda l'egoïsme i portar-ho a la pràctica...

pregunta del veterà

Wednesday, January 18th 2012, 12:21 PM

penso que els dos tipus de pèrdues tenen en comú el nom, són pèrdues. I ambdues necessiten un dol. Per exemple, un divorci després de molts anys de matrimoni requereix una feinada emocional per superar-lo, em penso que comparable a la d'una mort. Ara bé, si parlem de ligues o d'intents de relació breus, el dol és menys punyent i més breu. Sortosament...

Veterà

Wednesday, January 18th 2012, 12:11 PM

Jo subscric totalment el que ha dit la Sílfide.
I tu, què opines?

uff veterá

Wednesday, January 18th 2012, 11:52 AM

crec que son sentiments diferents, pero no se , en la meva opinió perdre a una persona quan aquella persona volia estar amb tu i no pot ser crec que es molt dificil de superar...mes que res mai es supera...
Si es per una desició presa lliurement, vol dir que la persona no era per tu, crec que s'ha de fer un canvi de perspectiva, no vull dir que sigui menys dur, pero crec que es mes superable.
No ets la primera persona que em planteja aquesta questió..

vida, m'has fet pensar en això

Wednesday, January 18th 2012, 11:45 AM

A vegades m'he preguntat si posats a perdre a la parella i des del punt de vista personal, que deu ser més dur i més llarg d'assimilar?:

a) Que la pèrdua sigui per mort, on d'entrada ja saps que és llei de vida i que no la veuràs mai més, ni tu ni ningú i per tant no et fas cap esperança?,

o bé,

b) Que sigui perquè ella ha decidit abandonar-te perquè ja no t'estima, malgrat que tu la segueixis estimant, cosa que al menys durant una temporada més o menys llarga, et fa mantenir esperances.

Què opineu?

Comparable

Wednesday, January 18th 2012, 11:07 AM

És veritat, la pèrdua d'un ésser estimat o el desamor produeix una sensació de nostàlgia-materialització al cos (roman la sensació dels petons, de les carícies, dels moments...) que podria ser comparable al síndrome del membre fantasma, del que parla la pupurinaa.

Suoposo que el dolor només minva quan s'acaba acceptant la pèrdua. Però això no treu que el procés sigui dolorós.

El dolor del membre fantasma..

Wednesday, January 18th 2012, 10:43 AM

es un clàssic a la Medicina. El tema es que es molt mes difícil de tractar . Està molt encertada la comparació, Vida ...Suposo que et refereixes a quan perds algú per que es mor. Només el temps pot alleujar la tristesa que deixa això .

Si

Wednesday, January 18th 2012, 10:08 AM

Tens raó, és molt i molt difícil. I el temps en lloc d'alleujar-ho ho empitjora, almenys pel que fa a l'absència i a la solitud que comporta.
Per molt que intentis seguir amb la teva vida, sempre et falta alguna cosa.

Maig

Abril