| |
|
| |
|
 |
|
| |
|
| |
Article del bloc de B-612
|
|
| |
Éssers Vulnerables
 dijous 14/juny/2012 - 11:27  1200  6
Ens perdem, amb més freqüència de la desitjada, en un laberint de camins que, lluny de conduir-nos a un destí, ens mantenen donant voltes en cercle. Amb una bena sobre els nostres ulls. Amb una cadena entre els nostres peus. Deixant a les nostres esquenes un viatge absurd que somia amb ser recorregut. Els camins, les més de les vegades, són molt més senzills del que creiem. Solen ser petits trams que ens condueixen de forma directa fins a la mirada més propera. Malgrat això ens esforcem a donar mil excuses abans d'afrontar, amb la nostra mirada per
davant, qualsevol obstacle.
Ens sentim petits davant l'adversitat. I oblidem que no hi ha forma millor de sortir al pas que agarrant-nos amb força a la criatura que portem dins. És per això, entre altres coses, que traiem pit com un colom en zel. Per ocultar una sèrie de temors que creiem exclusius. Que creiem ens pertanyen només a nosaltres. I aquests temors es globalitzen astronòmicament en cadascuna de les nostres reculades. Sortim al pas sempre tard. Donem la cara tard i malament. I apel·lem a qualsevol excusa banal per justificar les nostres pors. Els nostres dubtes. Les nostres culpes.
Mai hem detingut els nostres passos per poder pensar amb claredat. Semblem més còmodes deixant-nos arrossegar per la inèrcia. Abrigats pel sò de l'estàtica. Cobrim les nostres pells nues amb milers de capes, com una ceba. Busquem mimetitzar-nos amb el nostre entorn per passar desapercebuts. Ens ajupim per no ser vists. Fins i tot creiem que, tancant els nostres ulls, ningú podrà veure'ns. Ens cenyim a aquests comportaments estúpids i els convertim en dogma. I tot és molt més senzill. Tot és més fàcil. Les claus que obren totes les portes sempre s'amaguen just davant nostre. No és una qüestió ni de carn ni d'esperit. Es redueix tan sols a mostrar-nos tal com som.
El recorregut més dur és sentir-se vulnerable. Donar sense esperar res a canvi. Deixar a un costat totes les pors per sentir-les innecessàries. Obrir bé els ulls per no perdre detall. Obrir els braços a qualsevol bri de màgia. I tancar amb força els llavis quan les paraules estan de més. Ser capaç de dir tot el que s'obstinen a silenciar. Atorgar a cada paraula el seu to i la seva importància. Mirar sempre als ulls. Oferir la sempre la mà. No sentir temor a l'hora d'oferir afecte. Generar al voltant moments irrepetibles. I procurar, sempre que sigui possible, compartir-los sempre tots.
La vulnerabilitat és la més potent de les armes. La capacitat de demanar el que necessitem ho és tot. No serveix de res reduir-ho a esperar que ens entenguin. No té cap sentit. És molt més enriquidor procurar entendre. Aprendre a estimar. Dormir d'una tirada. Desfer-se en abraçades. Plorar sense temor i riure sense ocultar-ho. Una nova revolució i una nova batalla guanyada. Un nou brindis al Sol. Una nit estelada.
|
|
|
 |
| |
|
| |
Escriu articles al teu bloc
|
|
| |
|
| |
Comentaris sobre aquest article |
|
|
| |
|
|
| |
Escriu el teu comentari per aquest article |
|
|
|
| |
Ho sentim, els usuaris no registrats no poden escriure comentaris
| Registra't |
| |
|
|
|
Contactes
Registra´t
