| |
Encara no té títol, és un experiment
 dilluns 2/juliol/2012 - 04:18  1414  0
(El títol podria ser: L'ànima dels voltors/Els xiscles del desert... S'admeten propostes)
La tempesta d’estiu et porta pel pedregar.
La càmera es belluga inquieta a mercè del vent i enfoca tafanera perspectives inobservades. Que és estrany que un ull artificial hi vegi amb més precisió que una mirada atenta, no trobes? Deu ser perquè enquadra o, si t’ho estimes més, aïlla un fragment de temps i el situa en un indret ingovernable. En aquest punt difuminat i vague, es pren consciència, com una veritat absoluta, per més falsa que sigui, de la versatilitat d’allò que anomenem percepció física i, al capdavall, de com és escàpol el marc de la realitat.
Una altra gropada del ciclop i l’objectiu torna a fer pampallugues. Tothom al teu voltant és foraster. Emeten sons enigmàtics i gesticulen danses estranyes. Haver fet el badoc per una estona, t’ha fet perdre contacte amb la presència immediata. La transició fins a l'ara i aquí és convulsa. Quina feblesa sota el melic! Sembla que el terra se’t sega sota els peus i per no deixar que les cames et facin figa, t’apuntales en un datiler. La dolçor esquiva del país que regalima del datiler t’ofereix una treva. I, de sobte, com passa sempre que travesses un llindar màgic, si no fos perquè aquest instant inesperat et fa topar contra el més ençà o la proximitat insubornable que reclamava l’atenció suspesa, t’adones que et passen pel davant figures embolcallades amb túniques tornassolades. No tenen rostre, són com moviments vaporosos que deixen una estela de colors en l’aire. Són dones?
El vent cada vegada presenta més batalla i la claror es comença a diluir en una ganyota rúfola. Com que no n’hi ha prou amb la mà repenjada al datiler per no perdre l’equilibri, escarbotes amb els peus un nínxol que t’arreli en un sòl estable. Rumies. Penses on havies anat a raure abans que el vent et fuetegés. Un home de mirada tèrbola, que s’està assegut a l’entornpeu de la plaça, escriu en l’aire un missatge de fum de dreta a esquerra i recordes. I així del pou dels encanteris que pipa l’home de mirada tèrbola, es dibuixa un mapa líquid: ets a l’occident de l’orient asiàtic. No hi ha manera d’aturar l’oscil•lació del pèndol maleït; els indrets es confonen àvidament al llarg de la travessa del viatger. Potser per esborrar aquest vertigen que t’acora qui sap el temps, defuges el tel opac des d’on et fita l’home de la pipa, però el fum que exhala és persistent i s’escampa més enllà. Una colla de soldats amb uniforme brut de desert, plantats a mitja distància, es graten els ulls. Els couen pel fum, per la pols, tal vegada per la incomprensió? Sí, deu ser això darrer.
Els soldats ploren silenciosament, amb màscares d’or de dunes verges. N’hi ha un que porta cabdellada al braç una túnica de dona i amb l’altre, de quatre dits mutilats, assenyala entre els tendals del mercat de Khan al-Khalili, un espai de perversió que perd infinitud de turistes.
Et palpes bascós els butxacons de la casaca bruta de son i enyorança per trobar el localitzador. Si volies esbrinar a quina banda apuntava l’únic dit furtiu del barbamec uniformat, no hi ets a temps: les mans àgils d’una noia escabellada, l’única dona del veral, t’ensenyen una fotografia. És la fortalesa de Saladí o una intuïció de la seva silueta, perquè una estesa de túniques en cobreixen l’aparença.
La noia escabellada t’esguarda interrogativa amb uns ulls tan negres com ho és el seu nom. Profereix sense permís, badant un somriure de foscor cavernosa:
- Sóc la Leila de la casa de les ombres. Aquesta imatge que t’he lliurat és un regal per a tu que avances desfent camí-. Calla un instant i hi torna dient: - Però tu no ho sents? En els altres no t'hi fixis, són sords perquè els murs de Saladí els emboiren el sentit. Al barri copte ja no invoquen esperits, s’ha acabat el ghost spell -fa amb una rialla- , els càntics salvatges dels botiguers de Khan al-Khalili han passat les cortines i el muetzí ha emmordassat el crit ferotge a la pregària.
De mica en mica, desvetllant-te de l'atordiment, se’t fa evident que despunta l’hora del silenci sepulcral. I aquest silenci arrossega una flaire críptica. La Leila s’ha enfosquit tota sencera amb el tombant del capvespre, com si se l’hagués empassada el somriure de fa un moment. I, malgrat tot, la seva ombra ben retallada, esmolada com el fuet del vent, et convida a enfilar la via que arriba fins a peu de muralla.
*********
Potser continuarà, però no pas ara i no pas aquí.
|
Contactes
Registra´t
