| |
|
| |
|
 |
|
| |
|
| |
Article del bloc de B-612
|
|
| |
On/Off
 dimecres 4/juliol/2012 - 10:31  1521  4
Al mateix precís instant al qual l'habitació a les fosques es va tenyir amb una diminuta llum de color vermell, va començar el silenci. Al principi va ser tan imperceptible com intranscendent. Amb el pas dels minuts aquest silenci semblava anar escanyant-ho tot al seu pas. Com un riu desbordat dintre el seu silenci que ho arrossega tot. Sembrant el dubte de si aquest silenci habitava en l'exterior o a l'interior de tots els caps. Que, a manera pràctica, en tots dos casos el resultat és idèntic. Però, sens dubte, la primera opció és molt més aterridora que la segona. Quan es va encendre aquella maleïda llum vermella que ara ho tenyeix tot, vaig sentir com si una enorme agulla d'acer travessés les meves dues oïdes.
Se succeïen, un darrere l'altre i perfectament ordenats, els segons. I, encara que mai vaig creure que això fos possible, vaig enyorar, com no ho havia fet mai, el soroll blanc. M'hauria conformat fins i tot amb el bram de l'estàtica. Qualsevol so o soroll que hagués pogut bressolar entre els meus braços com es bressola a un bebè abans que s'adormi. Però no podia sentir res. El silenci era tan dens que s'assecava la meva boca.
Vaig copejar amb els meus punys les parets fins a veure sagnar les meves mans. I res. Vaig cridar des de la meva finestra fins que la boca em va saber a sang. I res. El silenci més absolut havia donat un cop d'estat a la meva vida, i no semblava que la situació s'anés a normalitzar (si és que algun dia va estar a prop de la normalitat). Vaig estrènyer les meves dues mans sobre les meves dues oïdes amb totes les meves forces. Vaig enfonsar el meu cap sota el meu coixí. Allà amagat, el silenci era el mateix que a camp obert. Allà amagat em vaig sentir igual de moribund que en qualsevol altra part del món. Allà, tot sol, tot es vestia d'un vermell que empestava a sang. D'un vermell marcit. Del mateix vermell que es tenyeixen els tolls dels meus silencis.
Aquella nit estival,en la qual el vent va presentar la seva carta d'acomiadament, va arribar el final dels nostres dies. Aquella nit maleïda en què va morir la ràdio vam sepultar les nostres oïdes. I les rialles dels de sempre voltaven per tot arreu. Tan lluny del nostre abast que no vam tenir cap altra opció que torçar el braç. No vam tenir cap altra opció que sortir als carrers amb torxes. Per arrasar-ho tot amb foc i cristall. Per evitar que aquesta llum vermella i marcida ens encegués per complet. Per evitar que aquests estúpids governants que juguen amb les nostres vides no es conformessin amb les nostres oïdes i s'atrevissin a cosir les nostres boques. Que ens robessin els nostres diaris. Que ens robessin les nostres ràdios.
|
|
|
 |
| |
|
| |
Escriu articles al teu bloc
|
|
| |
|
| |
Comentaris sobre aquest article |
|
|
| |
|
|
| |
Escriu el teu comentari per aquest article |
|
|
|
| |
Ho sentim, els usuaris no registrats no poden escriure comentaris
| Registra't |
| |
|
|
|
Contactes
Registra´t
