| |
Qui no pugui ajudar, que s'aparti...
 dissabte 22/desembre/2012 - 01:46  781  1
Un bon article que volia compartir amb tots els xateeeerus i ORxateeeeres:
www.elpuntavui.cat
Amb aquest aforisme ha tancat la seva intervenció a la tertúlia dels matins una veu de dona per via telefònica. Els comentaristes ja no podien afegir-hi res més. Sort. Dic sort perquè les neures particulars de moltes persones, que sovint comenten i parlen davant qualsevol esdeveniment per ficar-se al menjador de casa, ja ens havien començat a donar el mal dia, després d'un dimecres gris. Un dimecres en què, per primera vegada en 300 anys, el poble català tancava un pacte polític “cap a la llibertat”. El pacte signat per CiU i ERC preveia un itinerari d'un any i escaig per fer el referèndum.
Certament, el resultat dels comicis ha estat clar i català: una gran majoria d'escons per als partits que volen el referèndum d'autodeterminació. Un PSC que dubta. Tot això enfront dels 29 escassos escons del PP més Ciudadanos, espanyolistes explícits.
Els catalans, tant els polítics com els altres –comentaristes inclosos–, vam saber llegir la voluntat del poble, que s' adeia amb la ingent manifestació de la Diada. Els catalans volien el referèndum per dir sí o no a un nou estat català dins d' Europa. També la premsa estrangera va recollir els resultats en aquest sentit amb sengles comentaris dels més prestigiosos diaris del món. L'independentisme català, deien, s'ha escorat cap a l'Esquerra i ha votat sobiranisme en uns comicis amb gran participació, tot i que Artur Mas ha mantingut la majoria. Només una ciutat, Madrid, escampant essència i opinió des de la meseta, llegia que el fracàs d'Artur Mas demostrava que d'independentistes, aquí, ja no en quedava cap, que tot havia sigut un “soufflé”, deien, per expressar amb el gal·licisme que Catalunya havia sofert un cop de rauxa i que ja havia retornat al seny que la caracteritza. Amb una mena d'atac de nervis col·lectiu, s' interrompien, cridaven, exhibien somriures estrafets, “el soufflé ha bajado”. Reien, volien riure. No podem saber quin estrany fenomen psíquic els duia a no veure els resultats d'ERC. No els van veure durant tota una colla de dies fins que, ai las, van sonar els primers rumors de pacte entre Mas i Junqueres. “Dios! Però si existe la Esquerra Republicana”, van exclamar a l'uníson per seguir amb aquest to de terror, fins que es va establir el pacte.
Mentrestant, el poble català, durant la clausura dels dirigents, es mantenia tan silenciós com li era possible. Només un crit incontenible, “que plegui en Duran”, s'escapava potent a mesura que passaven els dies i s'anaven sentint les arengues del democratacristià a les teles, a les ràdios i als diaris. Es pot dir, sense por, que des del dia 25, quan es va saber el resultat de les eleccions, fins al dia 18, la majoria de gent esperava el pacte. Fins i tot La Vanguardia es mostrava a favor d'aquesta solució política, que els catalans, tan genials, havien demanat. I, quan dimarts dia 18 al vespre, es va cloure el pacte entre CiU i ERC, les xarxes van esclatar d'alegria, fins ben entrada la matinada, amb comentaris d'eufòria. Els coneguts es trobaven pel carrer i comentaven, ja era hora. Van penjar més senyeres pels balcons, algunes noves de trinca, descolorides com ja estaven les de l'estiu.
Aquell mateix vespre, però, al moment exacte que se sabia la gran nova, dues emissores catalanes ja havien donat símptomes que no pas tot serien flors i violes. I el dia 19, mentre es formalitzava per escrit l'acord de CiU-ERC, algunes emissores catalanes van començar a bullir. Els mals que ens caurien pel cap van caure'ns realment pel cap en forma de paraules. Mentrestant, pel carrer, amb els coneguts, els amics, seguíem dient, que bé! Al vespre, ja corria que La Vanguardia, tan contemporitzadora fins aquell moment amb el sobiranisme, criticava el pacte.
Tindrem problemes, ja ho deia el president Artur Mas. Tenim problemes. Els primers, els tenim a casa nostra, als nostres mitjans. Potser entre els grans empresaris. Els altres... M'estalvio de dir l'allau d'estupideses, insults i mentides que els espanyols ens han dedicat aquests dies, abans, durant i després del pacte.
L'amenaça de la guerra sense armes ens ha arribat ben nítida, amb la cara més dura de la Soraya Sáenz de Santamaría. La nostra autonomia perilla. I ahir al matí, com deia, més galledes amb aigua freda autòctona.
Senyors i senyores, aquest país va votar referèndum i majoritàriament vol la independència. En tenen notícia? Si no, surtin al carrer, escoltin, llegeixin les opinions populars. Aquest poble vol ser lliure. I, com deia la darrera tertuliana ahir per telèfon, “Qui no pugui ajudar, que s'aparti” [sic].
Darrera actualització ( Dissabte, 22 de desembre del 2012 )
========================= ========================= ===
Venen temps durs... combatius:
El President Lluís Companys ja va dir: "tornarem a lluitar... tornarem a sofrir... tornarem a vèncer !
|
Contactes
Registra´t
