| |
un cop passada la tempesta
 dimarts 21/maig/2013 - 04:11  1269  3
Un cop passada la tempesta, i les borrasques que l'han seguit com un eco emprenyador, queda olor de terra humida, que sempre l'ha relaxat.
Ja no hi ha núvols a l'horitzó... bé, sí que n'hi ha algun, però és d'aquells núvols blancs que decoren el cel i no causen estralls. Però el cel que es veu des de la finestra nova és d'un blau intens, molt maco. I el solet que enlluerna, a més, escalfa.
Ha costat. Ha estat una temporada dura, un hivern rigorós que ha colpejat amb més força que els trenta hiverns anteriors. També és normal, pensa ella, no podia ser que cada any fos millor que l'anterior ad eternum...
Ara que el sol brilla, perquè a força de braços i bufera ha apartat els núvols grisos, i el vent fa onejar lentament la roba estesa, li manca alguna cosa. Què pot ser?, es pregunta. S'ha establert, ha assimilat tots els canvis, s'ha creat noves rutines, ha iniciat noves aventures i ha acceptat noves responsabilitats que la il•lusionen... però encara no ho té tot. Nota un buit i no sap com omplir-lo. I allò amb que s'imagina que el podria omplir no l'acaba de satisfer del tot.
I dubta, un cop més, de la seva història personal, del seu currículum de vida vivida. De si aquest buit és aquell que hi ha d'haver sempre, per tenir quelcom a perseguir, la pastanaga davant dels morros, o si, en canvi, és una urgència que no detecta.
En el fons, pensa, tampoc deu ser tant important...
Almenys li queda l'aroma de terra humida i herba fresca, l'aire que neteja la ciutat (en la mesura del que pot...), i la seguretat de no haver pogut fer més. Potser millor, però no més. I per tant la consciència tranquil•la.
Almenys li queda un suspir, un batec constant i una esperança infinita.
Almenys li queda explicar la seva lluita.
Almenys hi és.
Almenys...
|
| |
|
Contactes
Registra´t
