| |
Volia...
 dilluns 19/agost/2013 - 11:45  633  2
... sortir, anar a la plaça de les cols a veure els castells, l'ambient i sentir el cant de les gralles, avui sant magí, un més passat de llarg sense pena ni glòria...
Tota, això dels sants a mi plim!, però em venia de gust sortir a veure els castells, ahir a alguna revetlla, però ni ahir ni avui, ni ahir ni avui, i demà un dia més com tots sense novetats sense sorpreses sense res que t'empenyi a fer...
I volia anar-hi, però jo?, jo sol?, se't treuen les ganes la veritat quan ets tu sol i et sents sol, quan res ni ningú t'empeny a sortir, a viure, a respirar... tancat un dia més en aquesta masmorra que no m'obliga però que em treu il·lusions, les poques que quedaven puntualment; i jo, jo, aquí, un dia més escrivint quan ja no sabia ni què coi poder dir, què coi poder escriure, si ja ni ganes d'escriure ens queden ja, i això sí que és del tot preocupant en el me cas.
No, on haig d'anar jo tot sol, si al final em sento ridícul tot rodejat de gents diverses i jo tot sol amb les meves cabòries en silenci mentre miro de mirar el que m'envolta.
Potser després surti al balcó, em faci el meu vermutet particular i solitari i guaiti el carrer i les poques persones que hi transitin, potser em faci pensar que al cap i la fi encara tinc sort, que estic de sort i que hi ha qui encara pateix més solitud, més dissort, més infelicitat en aquests instants... No sé, ni goso entrar al xat, ni estic per parlar, què podria dir?, res, només mirar d'escapolir-me tan aviat com pugui i de la millor manera, sense que se'm noti la baixada de moral i d'ànims...
Sempre acabo per desitjar que sigui el darrer bloc, el definitiu, ja sense esma de fer rimes ni de recuperar versos passats i absurds..., bé, després potser el vermut em faci veure altres coses i em faci venir ganes de dir i d'escriure, mentre a la plaça de les cols fan castells i jo volia anar-hi, però ja no em ve de gust, i volia...
www.youtube.com
|
| |
nuria_77 |
Quan la tristor... paralitza?
Monday, August 19th 2013, 4:14 PM
Sentir-se sol sovint no implica estar sol. En moments com aquests potser valdria la pena perdre uns minutets pensant qui ens pot ajudar i allargant-li la mà, doncs segurament està esperant-nos. Qui sap si una trucada, un simple missatge, una casualitat en un xat o al bell mig de la plaça pot conduir-te a unes estones de grata companyia en les que el desànim no desaparegui, però sí et deixi veure més enllà.
Sense ser digne de donar lliçons ni de lluir d'experiències, considero que quan un vol no ha de rendir-se, quan un vol hi ha d'anar. Només d'aquesta manera pot donar-se l'instant màgic, el moment esperat de desconnexió.
Desprens molta tristor, i des d'aquí es fa difícil ajudar, fins i tot entendre-ho sense saber, però eps! que els d'aquí també hi som, pel que es pugui i faci falta!
|
 |
|
Contactes
Registra´t
