| |
TREN DE VIGO A VILLAGARCÍA D'AROUSA O TURISME DIALÈCTIC.
 dilluns 26/agost/2013 - 02:18  573  3
Una de les coses que més m’agraden de viatjar és xerrar amb la gent. Que m’expliquin com veuen les coses. Que s’obrin més o menys. Que m’expliquin històries. Que em donin opinions. La cultura també és fer safreig.
Al tren que m’ha de dur a Vilagarcá sec amb un senyor que en deu tenir setanta i un noi que en deu tenir uns trenta. El senyor és gallec i el noi és de Valladolid però fa anys que viu a Vigo. M’explica que la seva xicota viu a Alacant i que la va conéixer a Barcelona. Els dos anaven al festival country de Terrassa. Em pregunta si conec el festival country de Terrassa i li dic que de tota la vida, que allà hi vaig conèixer la meva sogra, que em va presentar la meva dona ( aquesta déria per dir mentides gratuïtes algun dia m’acabarà posant en un embolic, ja m’ho diuen les meves filles...).
Per l’altaveu del tren anuncien l’estació de Pontevedra en gallec. Opino que el gallec s’entén perfectament si es vol entendre, si s’hi posa una mica de bona voluntat. El senyor gallec diu que allò que fan servir als trens ni és gallec ni és res, que és castellà al que afegeixen eiros i eiras, iños i iñas, però que si de debò féssin els anuncis en gallec no entendria res. Li dic que ho digui en gallec a veure què i l’home diu no sé què: efectivament no entenc ni Pontevedra. I em fot perquè Pontevera em sóna al nostre Porvendres, és a dir, Port Veneris, és a dir, Port de Venus, és a dir, Port de l’amor (després en Xavierieriño em diu que de Port Veneris, res: Pont de Pedra. Ho sento, però en Xavieriño és massa erudit: Pont de Venus m’agrada infinitament més i no penso subordinar l’estètica a l’etimologia mai de mai).
El senyor gallec em pregunta si ja he fet el camí de Santiago i li dic que no i que no penso anar-hi. Que jo ja faig prou penitència per, a més, fotre’m la pallisa de caminar vint o trenta quilòmetres cada dia, menjar els fastigosos menus del peregrinu, clapar a cambres on ronquen quaranta persones, etc... Li dic que no peco el suficient per a haver de fer totes aquestes coses i, a més, que trobo injust que un senyor que visqui a Santiago, posem per cas, hagi de caminar 200 metres per fer penitència, un de Barcelona n’hagi de fer 1.200 i un de la Xina ni li explico. L’home em diu que tothom sap que els catalans i els xinesos són més pecadors que els gallecs. Déu ser això...
Després, per fer-li una mica la guitza al vigotà de Valladolid li dic que la gent de Lleó no vol que Valladolid sigui la capital del seu antic regne. Ell me la torna dient que, efectivament, el problema que té Espanya és que cadascú només pensa en ell i s’oblida que per damunt de tot és espanyol. El senyor gallec ens mira expectant: pensa que assistirà a una batalla de galls entre un noi de Valladolid i un xava de Barcelona. Doncs, no. I no perquè jo defugi la defensa pàtria, sino perquè a continuació el del Pisuerga em diu que a ell a Barcelona sempre l’han tractat molt bé. I que Barcelona és una ciutat extraordinària. I que va a Barcelona sempre que pot, etc... I, és clar, després de la respallada qualsevol li diu el que pensa. Fet i fet, hom se sent tant cofoi, que ni tant sols sap què és el que pensa de debò. Ja ho diu l’Eclesiastés: vanitat de vanitats i tot és vanitat, o no?
|
| |
|
Contactes
Registra´t
