| |
Nocturnes
 divendres 27/setembre/2013 - 04:03  1236  0
L’oceà és la indefinició per principi, en essència. El mirall on tot es reflecteix però, alhora, d’on tot s’esmuny. Es bressa inquiet com un infant que encara no ha badat amb la paraula el primer desig. I no pas per això cau en la insatisfacció; d’alguna manera, a través dels navegants que el solquen, hi diu la seva. En cadascun d’ells, hi deixa un solc de melangia, un neguit que els empeny a voler-lo interpretar. Tanmateix, aquests només aconsegueixen definir-lo a partir de la pròpia fesomia. I deu ser per aquesta raó que es perfilen plecs en la superfície de l’aigua: cada ona, una vibració d’una veu que va intentar pescar la mar, però que tan sols va reeixir a infligir-li un deix de la pròpia ànima. Cada veu, doncs, s’ha donat a la mar com a penyora i, amb aquesta acció, n’ha multiplicat l’abisme de la seva identitat.
L’oceà, com un pianista balb, compon amb les notes que li han procurat tantes penyores sacrificades pel seu misteri el plany de la imperfecció.
www.youtube.com
|
Contactes
Registra´t
