| |
|
| |
|
 |
|
| |
|
| |
Article del bloc de Pelacanyes
|
|
| |
I la vida torna a començar...
 diumenge 15/desembre/2013 - 08:14  1609  6
Molts dies sense escriure i penso que ja va sent hora de tornar a fer-ho.
Torno ha estar a la cruïlla sense saber que fer, perdut completament davant una situació que mai hauria volgut passar.
Desprès de diferents ingressos, i a causa de les complicacions del càncer, ha mort la meva companya. Enrere han quedat 20 anys de convivència, d’un munt de coses que vàrem fer plegats i un munt de projectes que hauríem volgut fer. La vida es així de cruel.
Ara em dono compte que les discussions, bronques, retrets i demes eren la seva forma de mostrar la seva ràbia per la situació en que estàvem, la seva manera d’avisar-me que no estava be, de fer-me veure que s’acabava,...
Allà, a l’habitació de l’hospital, ens vàrem explicar les ultimes confidències. Els dos volíem quedar en pau doncs sense dir-nos res sabíem quin seria el desenllaç.
Ara, vidu amb 47 anys i tres filles jovenetes, he de refer la meva vida de dalt a baix, començant per les coses més simples.
La sort, tenir unes poques amistats que han estat al meu costat donant-me ànims, ajudant-me en la distancia amb el seu suport, han fet molt més que molts de la meva pròpia família i segurament serà gracies a ells que me’n sortiré.
El primer repte a superar es aconseguir tenir temps per a mi, tornar a sortir i tenir contacte amb la gent. Recuperar les activitats que em fan sentir viu. En aquests moments només visc per les meves filles i això em podria acabar passant factura.
El dol per la dona l’he fet moltes vegades, set anys de lluita i tractaments donen per molt. Encara la ploro però he de pensar en mi i en les nenes. Organitzar-me perquè tots tinguem el que necessitem.
En el terreny afectiu, la família entén que encara sóc jove i que entra dintre de la lògica que vulgui trobar una nova companya. Però tant ells com les amistats m’han recomanat que em prengui un temps, que assenti les bases de la nova situació a casa, que vigili i no confongui els meus sentiments.
La veritat, des que estic sol, veig diferent a les persones del meu voltant. He descobert com son de veritat, per com s’han comportat en aquests moments tant difícils, en uns he descobert amics que estan amb tu pel que faci falta, en altres uns caragirades que a la mínima t’abandonen i coneixences que son ara més que amics perquè els sentiments ara son més lliures.
El temps dirà quin camí triaré o quant de temps m’hi quedaré en aquesta cruïlla, esperem que sigui breu i la vida ens doni una mica d’alegria desprès de tant de temps de patiment.
|
|
|
 |
| |
|
| |
Escriu articles al teu bloc
|
|
| |
|
| |
Comentaris sobre aquest article |
|
|
| |
yolandaba |
desprès de la tempestat...
Tuesday, December 17th 2013, 1:34 PM
Diuen que desprès de la tempestat sempre arriba la calma, ara es hora de deixar-te sentir, d'escoltar al que el teu cos et demana i anar fent de nou, camí.
"Camins que ara s'esbaeixen, camins que son nous, camins vora les estrrelles...."
Nomes has de caminar, no parar de moure't , encara que no tinguis clar cap a on anar o que fer, no paris, el camí apareixerà.
Tornaras a somriure, tot recordant un pasat plagat de experiencies i la suma de les bones i les dolentes son les que t'han portat al que ets avui.
Molta força i ja saps que no estem mai sols
|
|
|
|
| |
Escriu el teu comentari per aquest article |
|
|
|
| |
Ho sentim, els usuaris no registrats no poden escriure comentaris
| Registra't |
| |
|
|
|
Contactes
Registra´t
