| |
|
| |
|
 |
|
| |
|
| |
Article del bloc de nuria_77
|
|
| |
Life is beautiful that way :)
 dijous 26/desembre/2013 - 07:12  1420  5
M'agradaria dir tantes coses però... ha passat el moment.
Res més desolador que la solitud d'un individu en un banc buit d'emocions mirant l'horitzó. Res més esperançador que uns ulls radiants de brillantor agafats a una maleta plena de nous projectes en una concorreguda estació de tren. El temps passa i l'elecció no és sempre lliure. Amb el pas dels anys anem limitant el nostre radi d'acció; atemorits per pors que crèiem perdudes, marcats per experiències viscudes i lligats per obligacions adquirides – algunes gratament, altres només per conveniència o, potser, per no haver-hi més remei -.
I tornem a començar. Convençuts que el proper pot ser millor, ens deixem dur, envalentonats pel que ens queda per conèixer i esperançats pel desconegut. I és com ha de ser, no només per nosaltres, sinó també pels que ens acompanyen. Pels que agraeixen un somriure en un breu instant, una intensa abraçada en el moment oportú o una mirada sincera en cas de dubte; per tots ells, és com ha de ser.
I em preguntes si és necessari tan balanç, a què treu cap tan anàlisi. Si el passat ja no hi és i el present es desfà com granets de sorra a les mans tremoloses que no poden evitar la degotejant pèrdua, què se'n treu de donar-hi tantes voltes? Agraïment. Sincer agraïment.
En la seva mirada perduda, s'hi descobria un bonic poema d'amor.
www.youtube.com
|
|
|
 |
| |
|
| |
Escriu articles al teu bloc
|
|
| |
|
| |
Comentaris sobre aquest article |
|
|
| |
imantaspi |
No deixis de dir
Wednesday, January 22nd 2014, 3:00 PM
Era ella perduda en un intent de palpar fins a quin punt la buidor havia anat fent el curs de quan s'ha d’existir sense poder-se sentir en plenitud.
Com viure sabent que no s'ha pogut conservar allò que semblava que no tenia fi i que ara no és res, no res més que un record dolorosament llunyà, inassolible, un punt al que no es pot tornar des que es va acabar el poder assaborir més el que es viu que el que es somia, de compartir el que abans era el més sincer dels agraïments per disposar d’un nou dia complet i ara és una certa buidor amb temor a mai tornar a tenir-ho tot, a haver d'acceptar empènyer d'un en un els dies, no sola, però mai prou acompanyada.
Experiències viscudes, decisions preses amb els seus motius, el que explicava aquell moment on sentir-se espantada i trista lamentant un grapat de tot, veient passar, i on ara tímidament s'alçava a mirar, per a veure i ser vista. S'escapaven febles mirades a l'horitzó pensant en acostar-se a aquella concorreguda estació per a existir per a qui tingués mirada neta i clara i il•lusió dipositades en un futur compartir amb una noieta amb responsabilitats però no per això menys disposada a estimar sense esquerdes per a tornar a ser la persona forta i valenta que havia estat, a atrevir-se a ser vulnerable, exposar-se a confiar, a seguir dient tantes i tantes coses que tantes i tants volem que diguis, si cal digues que no diràs, digues que ja no dius, digues que no vols dir però segueix dient fins a desposseir-te d’esperança i segueix fins a retrobar-la.
|
|
|
|
| |
Escriu el teu comentari per aquest article |
|
|
|
| |
Ho sentim, els usuaris no registrats no poden escriure comentaris
| Registra't |
| |
|
|
|
Contactes
Registra´t
