| |
Amb les calcetes (4 i final) feliç
 dijous 9/gener/2014 - 06:41  1302  3
T’agrado?
No podia contestar, de moment.
Era com si hagués arreplegat un cop d’aire, em sentia fred per fora i molt calent per dins. Una suor freda em començava a amarar la camisa i un parell de gotes ja em regalimaven front avall.
La Dolors veia com el meu patiment anava en augment i de cop li va sortir l’instint maternal. Em va posar el seu dit índex a sobre els meus llavis, em vaig alleujar, deduïnt que no em demanava una resposta immediata. Va arronsar el dit i baixant la mà em va agafar la meva.
M’anava estirant i com un ruc mal ensenyat, vaig haver d’anar-la seguint. Va durar poc la meva desconfiança i em vaig deixar portar, fet i fotut segur que no em volia cap mal.
Em va conduïr cap a una mena d’amagatall de caçadors, semblava una cova però no ho era ben bé tot i que quedava amagat de les mirades furtives d’algun vouyer de mala-pena però tenia la suficient il.luminació i ventilació que la feien una estança mitjanament còmode.
Vam seguir en silenci, l’anava mirant fixament mig extranyat i mig encuriosit, no m’havia deixat anar la mà i l’apretava cada vegada més fort. Es va posar recolzant l’esquena a la paret i em va fer posar al seu costat, ara no ens podiem mirar però si que cada vegada sentia més la seva respiració que anava en augment cada segon que passava.
Recordo que vaig tancar els ulls i aprofitava per respirar molt a fons, em tornava a arribar la fortor d’aquell perfum que ja em tenia captiu de feia estona, (amb els anys que han passat i encara sóc incapaç de definir-lo, només puc reconèixer-lo quan em torna a entrar per les pupil.les olfactives i se m’activen tots els records), mentres, la Dolors no em deixava anar la mà i cada vegada teniem més accelerada la respiració.
Poc a poc, massa, l’anava acostant cap a les seves cuixes, fent que la punta dels meus dits anés prenent contacte amb la seva pell suau i amb la diferència de mides de les mans, quasi podria dir que la meva mà era com un pinzell que es movia a la seva voluntat i per a mi s’anava convertint en un joc, (algú se’n recorda d’haver jugat mai al “mà morta, mà morta, compte que piquen a la porta”), la deixava fer. De cop, vaig fer un gest instintiu d’enretirar la mà i tornar-li a donar vida. Haviem ensopegat amb una zona humida, com un jardinet amb una gespa finíssima per on hi circul.lava un rierol amb una mica d’aigua. Em vaig extranyar, francament no m’esperava imaginar-me un paisatge semblant sota unes faldilles. Però m’agradava la calidesa que transpuava i vaig deicidr que calia seguir i deixar-me portar per la seva mà que juraria era molt més sàvia que la meva. Ho vaig agafar com un aprenentatge que inconscientment, m’ha quedat enregistrat a l’igual que el perfum, m’agrada dibuixar de la manera que em va ensenyar la Dolors.
Ara ja no respirava, esbufegava de mala manera i feia uns sons que m’estaven desorientant, la vaig mirar i quasi em va venir un esglai, havia perdut les nines dels ulls, tenia la cara vermella com un tomàquet i feia unes ganyotes que em van espantar, vaig decidir deixar de pintar.
No m’ho va permetre, només vaig entendre un “ara nooooooo” i au, amb més força que mai em va tornar a guiar amb els moviments que semblaven màgics. Va durar poc més.
Quan va tornar a posar la seva cara normal, després d’uns minuts de pausa total, em va mirar fixament i em va fer una nova pregunta:
T’HA AGRADAT?
Més silenci, em va tornar a agafar la mà i ara em va extendre el meu propi dit index per sobre els meus llavis, com si em digues que no calia dir res més. Em va fer un petó suau a la punta del dit i em va encaminar un altra cop cap a casa.
Sort que no em va deixar respondre.
Vet aquí un gos, vet aquí un gat……………
|
| |
|
Contactes
Registra´t
