| |
Avarícia, enveja, supèrbia, ira! 4 genets negres en cavalls grisos...
 diumenge 2/febrer/2014 - 06:02  1094  1
Parteixo de la negació del pecat judeo-cristià, personalment opinable i discutible; en aquestes qüestions sempre hi seré més “txequià” que no pas “persià”, tot i sempre respectar les creences i prejudicis de tercers...
No considero ni els 7 “pecats” capitals ni d’altres tan poc edificants com a motiu de càstig o de presumpte perdó de ves a saber qui ens és a sobre i per sobre del bé i del mal...
Jo em limitaré, donades les meves limitacions, a circumscriure en el camp moral i ètic i, tenint en compte les diverses moralitats existents i evidentment des de les arrels de la tradició i cultura judeo-cristiana que també és la meva entre d’altres anteriors de les escoles gregues i llatines.
Per situar-ho tot ens hauríem de preguntar sobre què és la vida, què hi fem i quins objectius o no hem vingut a complir. Cadascú que cerqui la transcendentalitat que hi cregui. Podem pensar en què hem vingut amb un objectiu concret i que més enllà continuarem amb un procés de desenvolupament o, podem pensar que la vida no és més que un accident casual i que la qüestió és gaudir que són dos dies i com diuen els castellans: “ande yo caliente ríase la gente” en contraposició al “tal faràs tal trobaràs”.
Jo em puc alinear en una línia o l’altra de pensament, depenent els moments i situacions, i estats d’ànim; crec que una posició i l’altra es poden intercanviar i barrejar, però nego personalment el “pecat” i les seves conseqüències.
Visiono l’avarícia, l’enveja, la supèrbia i l’ira com a 4 genets negres en cavalls grisos, genets foscos amb intencions fosques que cavalquen a lloms de l’egoisme gris dels grisos cavalls desbocats. L’avarícia, la veig com una feblesa humana la més cretina de totes, quin és el seu objectiu, la seva fosca intencionalitat?, acaparar només mirant-se a un mateix, ser el centre de l’univers i negar cap dret de tercers, només mereix el buit més absolut dels cavallers i dames que el veuen trotar en el camp de batalla imaginari, un cop mort en batalla contra altres genets apocalíptics es converteix en res i allò pel què s’ha batallat esdevé en veritat. Un avariciós en vida ha estat del tot menys feliç, però ha deixat la vida en pro a un únic objectiu que mai arriba a assolir plenament. Després? Qui lo sa...
L’enveja, ai!, que dolenta pot arribar a ser, aquest genet negre fins i tot fa mala cara, de malalt, i n’hi ha d’aprenents que esgrimeixen allò de l’enveja sana..., no existeix cap enveja sana doncs no és motor de superació personal si no de cavalcada entre els camins de les enveges més deplorables. Són febleses, l’avarícia i l’enveja, “pecats” que no puc ni vull entendre, no caben en la meva manera d’entendre del món ni de la vida; potser el meu enteniment no arriba a més, conformista dirà algú, bé... he vingut a aquest món a viure, a no fer el mal, no a competir amb res ni ningú pel simple trotar de l’ambició personal a costa de tot. La mort ens igualarà el que aquesta vida ens separa, sigui com sigui.
La supèrbia, molt comú entre avars i envejosos, i és que uns “pecats” duen a d’altres...
Aquest primer bloc de 4 “pecats” capitals els dedico als més subjectivament negatius des de la meva personal òptica, les més negres de les febleses humanes, hi ha d’altres que no figuren entre aquestes 7 però hi tenen relació ben directa com l’egoisme i l’ambició insana i desmesurada com a principi d’avarícia com a model de vida. La supèrbia, però no vol dir que un/una hagi de ser ni avar ni envejós, la supèrbia és la disfressa de la pròpia inseguretat i la màscara que ens vol fer ser un personatge que voldríem i no hi arribem, un no voler mai rectificar, un mantenir les posicions irreflexivament i peti qui peti, el contrari de la saviesa.
La supèrbia la visiono com la més ridícula de les febleses, si hi afegim l’avarícia el buit cercat al seu voltant pot arribar a ser absolut entre persones senceres i sinceres.
Finalment, la feblesa de l’ira; qui no ha caigut mai en l’ira?, d’aquest bloc de quatre la més raonable en un moment donat, la més justificable, i és que les persones no som sants i qui més qui menys perd els estreps i fa que el seu cavall gris rebenti tots els seus registres de paciència. Un pot tenir moments concrets d’ira, el món i la vida ens du a deixar-nos anar i així ha de ser, si no tenim sang d’orxata; una cosa diferent és viure en ira constant, tot és negre i negatiu i tot és contra nosaltres, llavors aquesta ira esdevé impotència ja que no ens serveix per a res i acabem al racó dels incompresos on ningú ens fa cas deixant-nos per inútils. És bordar sense mossegar, és la queixa per la queixa, és l’emprenyar-se constant sense fruit ni respostes. Un cop de `puny a la taula puntual pot tenir el seu efecte, una batalla que es pot guanyar o no; una ira de cops de puny constant ens durà inevitablement a la cel•la dels malalts o a la dels delinqüents sota control de la violència proporcionalment exercida.
La saviesa, un cop més, ha de saber encarrilar aquesta ira i transformar la seva energia en profit propi com de la comunitat, no gens fàcil, tots som savis però uns més febles i primaris que d’altres i com més primari més feble i com més feble més “pecat”.
|
Contactes
Registra´t
