| |
TORNEM A TENIR EL LLOP A CATALUNYA
 dijous 20/febrer/2014 - 10:02  1344  2
El llop va retornar, (no va ser reintroduït), a Catalunya fa deu anys, el 2004, després del seu extermini de fa un segle. L’exemplar pioner venia dels Apenins i a través dels Pirineus francesos, va arribar al Cadí on va ser detectat per primera vegada.
Posteriorment s’han trobat senyals de la seva estada al Solsonès, Alt Berguedà, Ripollès i la Cerdanya. Sembla que de moment no han format colònia, són exemplars solitaris sempre mascles, que van i venen. Els naturalistes creuen però, que en pocs anys es quedaran a casa nostra de manera estable.
En la nostra cultura sempre s’ha creat una fascinació especial per ell, se la odiat pel mal que feia a la ramaderia i se l’admirat per la seva intel•ligència, bellesa i valentia
Contràriament a la creença popular, el llop no és perillós per l’home. Si ens detecta, fuig, l’hi té una por ancestral, això si, sempre que no se l’acorrali o no s’interfereixi amb les seves cries. Aleshores si que pot ser perillós. De totes maneres, molt abans de que nosaltres el veiem, ell ja farà estona que ens haurà detectat i s’haurà allunyat.
En el nostre ecosistema, és el depredador natural del senglar, cosa que en aquests moments, degut a l’extraordinària superpoblació d’aquests, seria una bona eina de gestió natural.
La seva presència denota una bona salut dels nostres boscos i si es complís la previsió d’una població estable, incentivaria el turisme, de manera especial el naturalista.
Us adjunto una poesia corprenedora sobre el llop, escrita a començaments del s. XX.
EL DARRER LLOP
Entre alzines de soques berrugoses
el darrer llop s'esmuny esporuguit:
amb la remor de veus, al lluny confoses,
li es arribat de gossos el clapit.
Tres jorns que, entre les toques encauada,
caigué la Lloba al seu costat d'un tret
no hi ha per ell, en tota la contrada,
ni lloc segur, ni rabadà distret.
El bosc atapeït de temps enrere
va aclarint-se al rosec de la destral;
en lloc del corriol i la drecera,
la blanca estela del camí reial.
Ja no pugen del pla les eugassades
amb sos pollins alegres i arrauxats,
ni troba el corb, en les afraus gebrades,
les rosses dels anyells perna trencats.
Arreu fes neguitoses blederies
s'escampen, serra amunt, fins al bell cim...
La plana s’és omplerta de masies
i els grans ramats s’engrunen com polsim.
Quin temps aquell en que rondant les pletes
amb sos companys de nit, braus i sapats,
a l'ovirar del llop les faronetes
fins els gossos clapien esverats!.
I quan, cobert de neu, baixava al poble
i saltava les tapies del corral
i en el coll del mastí fidel i noble
clavava amb ràbia l’encorbat ullal...
Quin be de Déu de carn i sang calenta
per esquivar el fred! Quin temps aquell!
fins la bala, xiulant malvolenta,
semblava fer-se estelles en sa pell.
Ja no té el Llop la cama trescadora
ni ullal d'anys enrere blanc i fi;
si del gos ramader el lladruc l'astora,
La remor del fullam el fa tremir:
Tres jorns que per sa gola ressecada
no ha lliscat el consol d'un engrunall!
Tres jorns que el lladrugueig de la gossada
retruny en ses orelles com un mall!
Prou hi aniria de bon grat al poble
a demanar perdó de son passat
i lloc segur dintre el corral innoble,
com la bestia mes mansa del ramat...
Però al poble li couen ses urpades
i, bo o xacrós, el Llop hi es maleit.
De quin gust s'hi farien a pedrades
al veure't arribar vell i atuït!
Amb quin goig en la plaça hi penjarien,
dalt d'un pal, el seu cos fet un garbell,
i amb quin braó els mastins s'hi aferrarien
fins a fer-ne tiretes de sa pell!
Així pensava el Llop, cua entre cames,
clapat de brossa, pel llanós i las,
Al fons d'un corriol cobert de rames,
aixecant-se i caient a cada pas.
La boira pels cimals s'atapeïa
entre grisalles d'or finava el jorn...
i el Llop mandrosament s'escabullia,
sens altra companyia
que un vol de corbs glatint a son entorn.
EVELI DORIA I BONAPLATA
(Barcelona, 1862 -1921)
|
Contactes
Registra´t
