| |
LA ROSSA PÚRPURA, UNA NIT DE CARNAVAL.
 diumenge 23/febrer/2014 - 02:40  1104  4
Carnaval a Platja d’Aro, el ball de les Dones.
No deixa de ser un petit tribut a una de les nits més màgiques que vaig viure, fa un grapat d’anys enrera, quan encara es feia aquest fabulós acte social que alterava la vida de les parelles indestructibles i de bon fer del litoral gironí de mitjans dels 80.
Recordo que vam sortir quatre companys des de Girona, amb el 1430 de’n Sip, carregats de petaques de wiski que duiem amagats per tot arreu, Platja d’Aro ja en aquella època, no destacava gens per ser barat i menys a la butxaca d’uns pobres estudiants de poble.
Anavem mudats com Sant Ferriols, en el meu cas, fins i tot duia una “pajarita” que conjuntada amb un traje de ratlles dels anys 40 que l’hi havia pispat al pare de quan encara festejava, em van donar ales per sentir-me triomfador per una nit. En el meu cas, i diria que també dels companys amb qui anàvem aquella nit, vam tenir la sort que les festes majors de poble ens havien ensenyat a moure l’esquelet a ritme de txa-txa-txa, swing, rock, valsos i pasdobles, fet que ens feia una mica aventatjats a la resta de pàmfils que s’ho havien de mirar des de la graderia o bé fotre’s els wiskis o les birres una darrera l’altra mentre havien de ballar sols. El nostre avantatgea més, era que amb tanta ballaruca, sempre digeriem una mica més l’ingesta etil.lica, fet que ens proporcionava un control més assenyat de les situacions que es podien produïr al llarg de la nit.
El ball de les dones, era una cosa tot curiosa, per a qui no sàpiga de què va, en faig cinc cèntims:
Únicament les dones aquella nit havien d’anar disfressades, evidentment sense deixar rastre de qui podien ser.
Els homes, haviem d’anar d’etiqueta o si més no, elegants i arrecladets, calçotets nets, mitjons mudats i els punys I colls de les camises, ben emmidonats.
Les Dones, tenien el poder, triaven amb qui volien ballar i diuen qualsevol iniciativa, a més, el més recomanable era no dir massa res, es ballava i la resta, solia succeïr només amb jocs de gestos i mirades. La única excepció solia ser si realment la Dona sabia del cert que la parella escollida no la coneixia de res, en aquet cas, es podia procedir a establir una certa conversa.
Vist per un servidor que possiblement encara no tingues una vintena d’anys, era tot un món a descobrir. I poso la mà al foc, que no només em va passar a mi. Recordo que només d’arribar, ja ens convertiem amb l’enveja dels contemporanis. No era massa habitual i avui dia dira que encara ho seria menys, veure quatre gentlemans iogurins, amb gust per la bona música i la bona ballaruca. Ben aviat, no paravem de rodar per tota la pista de ball, empesos per la curiositat de les Dones que quasibé feien cua per treure’ns a ballar. A mi, personalment, m’en van tocar de totes mides i gruixos. La única cosa que hi havia en comú, era la manera descarada que tenien de tocar-te el cul i de posar-te com una moto si gosaven parlar. Ara no voldria ser bast, però diria que si m’hagués posat a ballar Break, hagués pogut fer el ball de la baldufa, amb la trempera que et feien pujar.
La darrera que em va treure a ballar, va ser una Dona que duia una perruca púrpura, una mica més baixeta que jo i amb un bon parell de metes. Duia un antifaç blanc, d’aquets Venecians, que només li deixaven descoberta la part inferior de la boca. La resta, tapada, fins i tot una part de les orelles. Amb tantes pistes, segur que ni amb la imaginació hagués pogut intuïr que realment la coneixia.
Em va segrestar tres balls seguits i es va haver d’enfrontar a altres dones que volien fer-li la competència i posar-me la grapa als malucs. Amb un sol gest, les va tenir totes a distància. Collons, vaig pensar jo, aquesta dona té Geni i Figura….
A mi no em va dir ni mu, només s’aferrava al meu cos d’una manera que em posava a cent. Notava els seus pits, especialment els mugrons, com drets, em volien fer un forat a l’americana, mentre una mà la tenia agafada amb la meva per ballar I marcar el ritme, ella amb l’altra m’anava apretant el cul cap a ella, segur que va notar alguna cosa que li va fer treure la són. Al cap de poc, em va mirar fixament, i com que encara no em parlava, em va fer un gest com de treure’s la suor del front i seguidament va posar la mà com si fos un porró i deixant entre-veure que tenia molta sed, tot senyalant on hi havia el bar.
Com que em vaig veure amb la penúria d’haver de convidar i francament, no duia ni cinc per convits, em vaig posar la mà a la butxaca de l’americana i em vaig treure una petaca plena de wiski. A mi aquella nit em va tocar dur una petaca de quart de litre d’un escocès anomenat TEACHERS… potser va ser una indirecta de cap a on apuntava la nit.
Em va mirar, i amb els seus ullets vaig veure un signe de desaprovació. Vaig pensar que ja l’havia cagat, però no, me la va pendre d’una revolada, i a fe de Déu que hi va fotre una mamada que ja m’hagués agradat que en fos jo el receptor i no el coi de petaca. Què hi farem, no hi ha mal que per bé no vingui, o sigui que vaig tenir l’excusa per dir-li si em volia acompanyar al cotxe a reomplir la “cantimplora”. Els treballs van ser meu per trobar al company Sip per demanar-li les claus del 1430, però vaig tenir sort. Ell sí que ballava com en “Fred Astaire”, o sigui que se l’anaven rifant fadrines i no tant fadrines. Quan en Sip em va veure amb la Púrpura que ja anavem abraçats com si ella tingués por que m’escapolís amb una altra Dona, juraria que em va allargar les claus de’n Kit (així li deiem al pobre cotxe, com si es tractés del Cotxe Fantástico, i de ben segur, que per mi ho era… hehehehe).
Bufff, al final vam poder sortir, amb tanta gent encara no havia tingut temps de mirar-la de dalt a baix. Estava i-m-p-r-e-s-s-i-o-n-a-n-t aquella Dona, un cos menudet i manejable, una cintura estreta que em permetia agafar-la i notar-li les costelles i els moviments de la seva respiració. M’hi trobava molt bé, a més a fora feia una nit que no es podria dir fos molt freda, tot i ser a finals de febrer, el cel, serè i un munt d’estels que fins i tot ens van fer distreure una estona mirant-los.
Vam arribar a trobar en Kit, aquell aparcament de davant el pavelló és inmens, sort que havia agafat de referència un supermercat i una tanca publicitària. Vaig obrir el maleter i a dins, hi duiem una nevera d’aquestes d’anar a la platja, de Camping-pícnic, plena de gel i unes quantes ampolles. Ara en dirien botellón, abans era simplement estalvi estudiantil. La meva acompanyant, recordo que els ulls li van brillar quan va veure les banyes d’un cèrvol que sobresortien per sobre el glaç, tenia bona vista, va descobrir el Glenfiddich… ja la vam liar, no la va deixar en pau fins que li vaig haver de pendre, només em faltaria que després hagués de comprar-ne una de sencera.
Per pendre-li només se’m va acudir una manera, mentre l’estava instrumentalitzant, és a dir, la tenia com si fos una trompeta i li fotia traguinyol va i tranguinyol bé, l’hi vaig apartar dels morros i li vaig dir a cau d’orella que jo tb el volia probar, i au, zassss, morrejada que va de canto. No s’hi va fer gens extranya i entre llengua va i llengua ve, em vaig quedar glaçat.
M’havia dit pel meu NOM…. Qui collons deuria ser aquella Dona. Vaig quedar uns moments totalment tallat i fora de joc. Li vaig demanar i em va dir que millor no ho sabés, però si, em coneixia i fins i tot m’havia posat nota. Vaig decidir de moment, no investigar ni fer res, només deixar-me fer. La vaig encertar, ens ho vam passar de conya, va ser curt però intens. Ara no penseu malament, bàsicament no podia deixar als companys sense la clau de’n Kit, no fos que tinguessin més sed.
I si, al final la màscara va voleiar per la passió del moment. Era la meva professora d’Anglès. I Era Rossa, natural. Al juny vam tornar a repetir, el sopar de final de curs a l’Escala i la nit a la platja va ser apoteòsica, ja no em va caldre tornar la clau del cotxe, ella em va portar i tornar.
Visca el Rei Carnestoltes¡¡¡¡¡¡ ¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡ ¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡ ¡¡¡¡¡¡¡
|
Contactes
Registra´t
