| |
PRIMERA PASSEJADA A LA BABALÀ PER OURENSE.
 dissabte 15/març/2014 - 04:06  511  2
Després de descansar una estona arriba l’hora de la primera passejada. És el primer contacte i el contacte definitiu. Com que estaré pocs dies a Ourense no tindré temps de rectificar aquesta primera impressió.
Pregunto als de l’hotel per on he d’anar per veure el Casco Vello. En realitat, a la gran majoria de les ciutats, és l’únic indret que val la pena visitar, de la mateixa manera que hom va arribant a la conclusió que els clà ssics són els únics autors que valen la pena de ser llegits (inclosos els clà ssics contemporanis, és clar, només que, per a aquests, cal tenir la lucidesa de descobrir-los entre la bazòfia contemporà nia ).
Els prejudicis que jo tinc d’Ourense són tres. El primer és propi i em diu que Ourense ve a ser com Lleida. Els dos següents són induïts: l’un em diu que Ourense és una ciutat pobra i deixada de la mà de Déu i l’altra em diu que és una ciutat lletja i avorrida. Val a dir que en Xaviño opina que Ourense és una ciutat molt bonica, de
les més boniques de GalÃcia.
La comparació d’Ourense amb Lleida se m’acut que pot ser per ser una ciutat interior d’una provÃncia d’interior, relativament pobra (la riquesa a Ibèria gairebé sempre és a la costa ) i amb un riu que la travessa que es fa dir sà senyor. El Segre i el Miño.
L’aire provincià d’Ourense és total. Vull dir que sembla una ciutat sense masses pretensions, humil, arregladeta i prà ctica. Una capital de provÃncia que només aspira a ser capital de provÃncia, cosa que genera una certa felicitat en els seus convilatans. Si més no en aquest primer passeig he vist gent encalmada, de bon humor i que semblava optimista.
Val a dir que jo no tinc res en contra del provincianisme ben entès. Les nostres capitals – Nova York, BerlÃn – són molt lluny en tots els sentits i probablement aspirar a fe’ls-hi ombra és procurar-se un neguit quixotest i inútil. En front d’aquest sentiment, l’acceptació d’un provincianisme més o menys còmode i benestant em sembla molt lúcid, sempre que no es perdin els signes d’identitat, cosa que em temo que passa a Ourense ( en aquesta primera passejada he sentit molt poques converses en gallec, cosa que vol dir que en aquest à mbit el provincialisme orensà és suïcida ).
Noto que hi ha una moltÃssimes esglésies i endevino que els capellans hi devien tallar el bacallà . I probablement encara l’hi tallen. Ourense sembla un lloc on les parròquies els diumenges i altres festes canòniques estan plenes de gom a gom i tot sembla apuntar en que ser mossèn aquà encara és una manera brillant de guanyar-se la vida terrenal i l’eterna. Una bicoca si es te en compte, per una banda, la tendència llibertina dels bisbes gallecs i el gran pes de l’església gallega en els sectors més conservadors de l’església espanyola.
Una altra cosa que em crida l’atenció és la gran quantitat de despatxos d’advocats que hi ha. Potser he ensopegat la zona dels picaplets, però jo diria que, tot i aixÃ, els advocats per capita d’Ourense deu ser important. A Barcelona ens morim de gana i aquà sembla que els compañeiros lliguen els gossos amb llonganisses. Tot i això el Palau de JustÃcia que veig és humil, sense pretensions. Provincià .
Amb aquest primer cop d’ull Ourense m’ha semblat una senyora humil però apanyada. En cap cas lletja. Sense oripells, amb una elegà ncia austera i molt digna, agradable, simpà tica i, sobre tot, sà via, allà on les senyores ho han de ser.
|
Contactes
Registra´t
