| |
EL MIÑO DE LES LESBIANES.
 diumenge 16/març/2014 - 05:04  737  0
Com que no estem mai contents jo voldria que Barcelona tingués un gran riu. No en tinc prou amb el Mar Nostre, que, vistos altres mars, és un mar més aviat petitó i bon jan. A casa nostra potser l’únic riu al que podem prendre una mica seriosament és l’Ebre i els seus afluents. GalÃcia, també en aquest punt és l’altra cara de la moneda, un mar que es fa dir sà senyor i rius per tot arreu on vas, tot i que quan estudià vem l’únic riu gallec que ens feien recitar era el Miño ( del Miño passà vem al Duero, sense anomenar el Sil, el Tambre o tants d’altres ).
Val a dir que també els gallecs opinen que el Miño està per damunt dels altres rius. I em sembla que vaig llegir en Castelao – i si no seria Cunqueiro – que la franja celest – del mateix blau que la bandera argentina – que travessa la bandera gallega hi és en honor al Miño. Com que gairebé hi ha més gallecs a l’Argentina que a GalÃcia podria molt bé ser que les dues franges blau celest que acompanyen el blanc de la bandera argentina (que té els mateixos colors que la gallega ) també hi fossin en honor al Miño. Ves a saber...
El Miño quan passa per Ourense és un riu potent amb una força que impresiona. No és un riu torrencial, no té la força de l’adolescència que ha deixat enrere però sorprèn que, sent relativament a prop de la desembocadura d’A Guarda, tingui tanta empenta.
A les vores del riu hi ha un passeig de gespa molt ben cuidada i bancs. Esportistes que corren, parelles que es diuen amoretes, estudiants que foten molt soroll i ancians es treuen a passejar per prescripció mèdica. Gossos de totes mides perseguint-se i bordant amb veu de viola.
No veig ni anecs ni pescadors. Potser no estem en temporada d’à necs i aquests són l’Àfrica a passar l’hivern. Potser hi ha massa corrent i prefereixen zones on les aigües són més plà cides. I, pel que fa als pescadors, la veritat és que només se m’acut pensar o que les aigües estan contaminades – no ho sembla -, o que el peix que hi ha no val la pena – ni idea – o que està prohibit – probablement, però jo no he vist cap cartell que prohibÃs pescar -.
O PONTE VELLO
SÃ, el pont és vell, però encara aguanta. És cert que se l’ha hagut d’arreglar diverses vegades, però tenint en compte que és de l’època del gran Octavi August i que encara funciona, no hi ha res a dir. Ja veurem si el Pont del Mil.leni d’aquà dos mil anys encara s’aguanta.
Llegeixo que, quan va ser construït, el Pont Vell – que llavors devia ser el Pontus Novus- era el més ample de l’Imperi romà . L’amplà ria l’entenc com el lloc per on passem els vianants, que llavors també havien de ser bèsties, carruatges etc... Avui jo només he vist peatons i algun ximplet que anava en bicicleta.
L’estampa del Ponte és clarament medieval. El que queda del Pontus són els pilars, que han aguantat dos mil anys i pico d’aigüats i estan tant ferms o més que el primer dia. Les voltes del pont tenen un punt de gòtic que m’agrada i no sé perquè em fan pensar en GaudÃ.
Sempre he estat un admirador de Roma en gairebé tots els aspectes. L’hedonisme i el pragmatisme em poden i Roma fou bà sicament això, crec. Per això tiraven els cristians als lleons, perquè eren gent que venia al món a patir (on s’és vist un Déu ajusticiat!) i emborratxada d’espiritualitat.
L’arquitectura romana, majorità riament, és utilitarista i funcional però no per això te un aire de solemnitat, d’afirmació imperial com volent dir: ei, vosaltres haguéssiu fet un pont amb quatre cordes i quatre fustes i mira el que hem estat capaços de fer nosaltres. I si aquestes coses es poden veure a Àuria, que no deixava de ser un indret remot de l’imperi, l’espectacle de l’arquitectura romana devia ser espatarrant i, a l’hora, el més oposat que jo puc imaginar a les espirituals pirà mides egÃpcies.
Passejar pel Ponte Vello dóna seguretat. Saps que trepitges ferm i que per molta força que dugui el Miño el Ponte t’aguantarà . Per això, més enllà de la seva bellesa solemne i prà ctica el Ponte també és un sÃmbol del que Roma oferia a les seves provÃncies. Una mena de progrés assenyat, racional i molt realista.
LES LESBIANES DEL PONTE DO MILENIO.
Vist de lluny el Ponte do Milenio – que ja vaig travessar quan vaig arribar perquè l’estació de tren queda a l’altra banda de l’hotel – sembla un bunyol. Un nyap que no se sap si té a veure amb l’escultura o l’arquitectura però sà que té a veure amb l’ostentació, el esnobisme i el mal gust.
Per acabar-ho d’arreglar i enfonsar encara més aquest bunyol gal.là ctic resulta que el Ponte do Milenio està davant per davant del Ponte Vello, amb la qual cosa les comparacions són inevitables, a favor dels romans i dels constructors medievals, és clar.
La veritat és que quan t’atanses al Ponte del Milenio li trobes una miqueta la grà cia. El Pont en sà et continua semblant horrible ( però com que és modern, em diuen que els ourensans l’han triat com el sÃmbol de la ciutat ), però descobreixes unes escales en forma d’U que et permeten pujar molt enlaire per tal de contemplar com baixen les aigües del Miño i, de passada, tot Ourense.
En realitat aquestes escales segueixen l’idea medieval que ens permet pujar als terrats de les esglésies i veure unes panorà miques excepcionals. Com que és molt difÃcil que cap panorà mica urbana sigui superior a una panorà mica natural, el cert és que val molt la pena l’esforç qua costa pujar fins als lÃmits de la U.
De lluny estant veig que allà dalt hi ha una parella. El lloc, efectivament, és romà ntic però no sé si és el lloc ideal per a no ser vist o el lloc ideal per a ser vist. Potser en aquesta època de l’any amb pocs turistes hi ha poca gent i per tant és un niu d’amor més o menys discret. Com que la feina és meva per a pujar escales – n’hi ha un fotimer – no me n’adono fins que sóc a dues passes d’elles que la parella que hi ha a la punta de la U és una parella de lesbianes.
Com és natural les noies no estaven per mi i, quan m’han vist, han fotut un bot que una mica més i cauen al Miño. Jo no he sabut que fer ni que dir. No m’ha semblat correcte dir, per exemple, que per mi podien continuar, que jo sóc liberal i partidari de l’amor en totes les seves formes (consentides, perquè sinó l’amor no és mutu ). He decidit girar-me i respectar tant com he pogut la seva intimitat, però és evident que elles s’han sentit incòmodes. Segur que no m’esperaven a mi.
Després he baixat les escales per l’altra banda – allò sembla una mena de muntanyes russes – i no m’he girat a fer de voyeur tot i que em venia de gust. L’amor sensual és bonic i jo fa anys que defenso que la pornografia feta amb talent és un art. No dic res nou: l’art pornogrà fic és més vell que l’anar a peu i persistirà mentre pervisqui la nostra espècie, justament perquè va a l’essència del que som. I justament per això els espiritualistes de totes les èpoques hi estan en contra. Però aquell parell de mosses no eren una obra d’art sinó un parell de persones que mereixien un respecte a la seva intimitat. Perquè suposo que la volien, tot i que podria ser que el que volessin fos provocar. No sé.
|
Contactes
Registra´t
