| |
LES TERMES DE L’ARAKAWA (OURENSE).
 dimecres 19/març/2014 - 03:18  497  2
Mira el mà xim que jo estic disposat a acceptar és que GalÃcia és un poble romà nic amb influències celtes. Aquesta influència celta, deixant de banda que els celtes s’hi varen passar una temporada relativament curta, té a veure bà sicament amb el paisatge. El paisatge de GalÃcia és el més celta que tenen. I el paisatge és el que conforma els pobles perquè és del que mengen. Ara bé, des d’un punt de vista històrico-cultural són bà sicament romans. D’aquesta fusió entre paisatge celta i cultura romana neix GalÃcia.
Alguna de les mostres més clares d’aquesta essència romana les trobem a Ourense. El propi nom, Auria, ho diu tot. Ciutat de l’or. Nom bellÃssim, com gairebé tots els noms llatins gallecs. I les termes, cony, tothom sap que són un invent romà . A qualsevol pel.lÃcula de romans, a qualsevol llibre de l’Astèrix veus els decadents romans fruint de la vida a les termes. I més o menys tothom ha sentit parlar de les termes de Caracalla (que a mi em van impressionar tant, que em van haver de treure els gossos per a que marxés d’allà ).
Tot això és tant evident que posa de mala llet que les termes d’Ouriz et siguin venudes com un lloc zen on pots fer dos recorreguts: el japonès o el celta. Aneu-se’n al carallo, gent! No estem per zens i altres collonades, nosaltres. I no perquè no respectem el poble nipó, és clar, que ens sembla un poble admirable, sinó perquè el poble nipó ens queda molt lluny i vaja em sembla evident que els nipons no van passar per GalÃcia. I, pel que fa al recorregut celta, leri-leri. Per què munten una piscina amb forma de castro mig desfet com si allò fos una mena de parc temà tic idiota? Per què no hi ha cap referència a Roma, que és la mare que ens ha parit a tots?
Per acabar-ho d’arreglar l’encarregat de la música ens fot música – si és que allò se li pot dir música – que suposo que deu ser japonesa o que, si més no, pretén ser budista. Tota l’estona, com una mantra (que suposo que és el que és) repetint el mateix: Miren – Miren – MÃiiiiren – Miren. Miren – Miren – MÃiiiiren – Miren. Miren – Miren – MÃiiiiren – Miren. Miren – Miren – MÃiiiiren – Miren. Miren – Miren – MÃiiiiren – Miren. Miren – Miren – MÃiiiiren – Miren. Miren – Miren – MÃiiiiren – Miren. Miren – Miren – MÃiiiiren – Miren. I aixà fins a l’infinit. Collons, tu! Amb el fà cil que seria posar peces de piano de Chopin, Schumann, Schubert o Beethoven, per no dir Monpou, hòstia! Miren – Miren – MÃiiiiren – Miren. Miren – Miren – MÃiiiiren – Miren. Miren – Miren – MÃiiiiren – Miren. Miren – Miren – MÃiiiiren – Miren. Miren – Miren – MÃiiiiren – Miren. Miren – Miren – MÃiiiiren – Miren. Miren – Miren – MÃiiiiren – Miren. Miren – Miren – MÃiiiiren – Miren. Miren – Miren – MÃiiiiren – Miren.I si troben que els clà ssics – romà ntics són quelcom massa centre-europeu, cony que posin música celta suau d’arpa, collons. Miren – Miren – MÃiiiiren – Miren. Miren – Miren – MÃiiiiren – Miren. Miren – Miren – MÃiiiiren – Miren. Miren – Miren – MÃiiiiren – Miren. Miren – Miren – MÃiiiiren – Miren. Miren – Miren – MÃiiiiren – Miren. Miren – Miren – MÃiiiiren – Miren. Miren – Miren – MÃiiiiren – Miren. Miren – Miren – MÃiiiiren – Miren. Que això fot mal de cap, gent!
Dit l’anterior les termes estan molt bé. És una experiència sensacional. Costa d’entrar-hi però quan hi entres aviat t’hi trobes de conya. A més jo he tingut la sort de topar-me aviat amb una mossa baixeta, de cabells curts i morens, però amb un cul perfecte. Llà stima que no anés amb tanga, sinó amb un banyador complet. Però, baja, el que no es veia es podia imaginar i l’imaginació s’imposava per aquella música estúpida del miren – miren – miiiiiiiiiirennnnnn.
La piscina que costa més és la primera. Tu penses que l’aigua serà tèbia i hi entres decidit com un mil homes. No t’has llegit el rètol on hi ha un conill simpà tic que et va donant consells. Quan ja és massa tard llegeixes que el conill et diu que entris a poc a poc i que durant cinc minuts no deixis que l’aigua et passi més amunt del melic. Quan jo llegeixo això ja estic bullit. Escaldat. I emprenyat: si allò m’ha de tranquil•litzar i dur al karma, vaig bé per anar a Sants.
Després la cosa és, simplement, anant alternant diverses piscines d’aigua calenta amb petites piscines d’aigua freda. Com més estona fa que hi ets millor estàs a les piscines de l’aigua calenta i pitjor estàs a les d’aigua freda. Com que és la primera vegada que vas a un lloc d’aquests no saps massa el que has de fer, però quan trobes el cul femenà del que he parlat abans que et fa de far ho tens tot resolt. Allà on va el seu cul, allà vaig jo.
Finalment, la mossa del cul bonic – que no té res a envejar-li al cul de la Venus de Velà zquez – s’estira en una tumbona i jo faig el mateix. Fa un dia esplèndid, gairebé d’estiu. Davant nostre el Miño cavalca poderós i bellÃssim. Déu existeix, els ateus que diguin el que vulguin...
Quan ella marxa, jo marxo amb ella. No li he dit res perquè estic casat i enamorat de la meva dona. A més l’únic que conec més o menys bé d’ella – vull dir de la mossa del balneari, és clar – és el seu cul. I això és insuficient per intentar tenir-hi una relació seriosa. O no?
Total que quan ella surt jo hi vaig al darrera. Però ella puja a un cotxe modest, em mira, somriu i em diu adéu. Coi, m’ha dit adéu! Però jo he de continuar el meu camà i agafar aquest reconsagrat i maleit trenet.
|
Contactes
Registra´t
