| |
SANT JAUME A LA CATEDRAL.
 dimecres 26/març/2014 - 02:46  461  1
Es la segona vegada que estic a Sant Jaume de Compostela. La primera vaig fer trampa. Estava fent el camà amb uns amics però com que era un any Xacobeu và rem decidir agafar el tren i anar a Sant Jaume a veure què.
El que và rem veure és que no và rem veure prà cticament res. Una aglomeració de moltons – entre ells, el més banyut, jo – intentant veure alguna cosa. Fent cua aquà i allà per veure quelcom, no sabem ben bé què. Per abraçar en Jaume. Per veure com el Botafumeiro anava amunt i avall ( la cosa ens van dir que valia 300 € de fer-lo funcionar i ningú no els va voler pagar ). Tot plegat molt disuasori per superficial i incòmode.
Aquesta vegada és molt diferent. Visito la catedrals a finals del mes de març – el mes de Martiño -, quan la marabunda de turistes encara no hi és. Tot és còmode, tot és ample, arreu ets ben vist i ben servit. No has de fer cues. No fa calor. Plou miudiño, que és una manera de ploure que m’agrada: ni tant sols em cobreixo amb el paraigües. En tinc prou amb el barret.
Sec al primer banc que es pot seure, que no es el primer banc perquè hi ha cordes vermelles que no et deixen passar. Sec al primer banc que es pot seure per tal d’amarar-me de l’esperit i la colossalitat del lloc. No sóc creient o, si més no, penso que no sóc creient. No penso pujar a abraçar el sant perquè això em sembla un gest idòlatra i criaturer. Allò només és un bocà de fusta, de guix o del que sigui. No té sentit abraçar la fusta o el guix. Només té sentit abraçar les persones i segons quines bèsties, com per exemple la meva gata.
En aquestes veig que l’està tua desapareix del seu lloc i en un tres i no res s’asseu al meu costat. Bos dias! Bos dias! Com que vos no heu volgut pujar a abraçar-me, he baixat jo. Puc? Abraci, abraci. És que, mireu, és la meva feina. Sóc aquà per a ser abraçat o per abraçar. I per a fer veure als cecs. Ja veig...
De què pot parlar un agnòstic que ja no sap si és agnòstic amb un sant? Es a dir, de què no pot parlar? Se m’acudeixen tantes coses a l’hora que sembla que la meva indecisió em durà a la mort intel.lectual, com a l’ase de Buridan. Em diu si el convidaria a una copa d’aguardente a un bar que hi ha allà darrera i és on van a fer-la petar els sants i les santes i tot el personal divà quan algun humà els convida. I tant.
Per acabar-ho d’embolicar el bar al que anem és diu O Pecado. Miro amb mirada interrogativa al Jaume i em diu que Déu s’estima més als pecadors que a les altres persones, sobre tot si els pecadors només són gent feble, però no dolents. Ah. Em diu en Jaume que allà , malgrat que tots vagin vestits de carrer, hi ha tota la seva colla i que el taverner és Sant Pere i la tavernera Maria Magdalena. Vale.
Aquella gent – que representa la jerarquia divina de la catedral de sant Jaume – s’ho estan passant pipa. Beuen alegrement. Canten de tot. I juguen al dòmino amb entusiasme. M’afegeixo al joc quan m’hi conviden. Però no hi ha res a fer: porten des de l’eternitat jugant-hi. Els hi pago un parell de rondes i marxo. El paradÃs és allà .
Però al sortir em topo amb la reina Lupa demanant caritat. Li dono unes monedes i li dic que què fa aixÃ. I ella em diu que tots els captaires de la terra són poderosos que no van ser caritatius quan els hi tocava. Torno a l’hotel amb el dilema de si, a partir d’ara, hauré de ser caritatiu amb els captaires o no. Si ho sóc estaré donant diners a expoderosos condemnats per dolents, si no m’exposo a esdevenir captaire o alguna cosa pitjor, tot i que, que jo sà piga, de poderós no en sóc, no?
|
Contactes
Registra´t
