| |
CALÇOTADA PATRIÒTICA A ARENYS DE MUNT.
 dilluns 7/abril/2014 - 03:35  919  5
El meu compromÃs era titular-la calçotada etÃlica, però la realitat és que tampoc no és la beure tant. En canvi una calçotada és patriòtica per se, perquè els calçots són productes de la terra, la salsa està feta amb el talent de la gent de la terra i la carn, els alcohols diversos i les postres se suposen nostrats. A més tinc un deute impagable amb Arenys de Munt: quan es va muntar el referèndum per l’independència, vaig escriure que allò era un refèrndum de costellada. Avui em fa vergonya haver-ho escrit.
Arribo a Arenys de Mar en tren. Trobo la costa del Maresme avorrida tot i que recordo que de petit els meus oncles em portaven a Caldetes, que veig que ara es fa dir Caldes d’Estrac. A l’estació d’Arenys em passa a recollir el Capo di Capi i seguint les orientacions del GPS ens enfilem riera amunt cap a Lourdes. Lourdes és Arenys de Munt. Amén.
En arribar a Lourdes – que és allò que abans en dèiem un Merendero i que ara ves a saber com ens ho fan dir els filòlegs nostrats – em sento transportat de cop a la darrera plana del TBO, aquella revista que ens va deformar tant o més que els mossens de l’escola, aquella plana on sortia la famÃlia UlÃsses fent les coses que més o menys feia tothom llavors. La sensació d’estar en una historieta, de ser un dibuix animat és estranya, però no desagradable. Canalla jugant a fútbol, à vies criticant ves a saber qui, joves enamorats buscant ingènuament un lloc discret, mascles brassejant carn, dones trobant malament la brasejada i una alegria ingènua gereneralitzada que s’enganxa.
La gent convocada va arribant. N’hi ha que venen a darrera hora perquè tenen la dèria d’anar descobrint totes les fonts del paÃs, com si no sabessin que de la majoria de les fonts – però no de totes – només raja aigua.
Gairebé tothom porta alguna cosa. Que si calçots, que si salsa, que si carn, que si pastissos, que si bunyols, que sà truita de patates, que si olives, que si mam. Només n’hi ha un que no porta res, que no direm qui és per a no fer-lo quedar malament. L’abituallament queda fet i llavors cal una organització que faci possible que els famolencs mengin.
Les coses s’adressen immediatament. Elles manen i nosaltres creiem. Mai no hagués pensant que l’Egu tenia aquestes dots de cap de personal, amb el seu aspecte progre i dolç a l’hora. Però les dones enganyen. I quan l’Egu et diu: joan berehala egurra moztu, a veure qui li diu que no.
I la Cam que li porta la contrà ria aferrissadament i a vegades se’n surt i a vegades no. Penso si s’acabaran estirant dels cabells perquè ara no hi poden haver dues
gallines a un gallines. Però no.
La primera fase de l’ocupació consisteix en ocupar una taula per a dinar i un lloc en la cua per a brassejar. Els mascles queden distribuïts immediatament i a cadascun ens correspon el que ens correspont segons el nostre grau d’inutilitat.
El tiberi que ve després és formidable, excepcional, orgià stic, primaveral. Els temes de conversa són intranscendents davant la contundència estètica de les les cebes i les carns. De les carns brasejades i de les carns no brasejades però que voldrien ser-ho.
Ningú no té ganes de marxar tot i que fresqueja. Els uns venen del nord, els altres del sud i fins i tot n’hi ha que venen de Cardedeu, d’Agramunt i d’Arbúcies. Es parla de muntar més trobades patriòtiques com aquesta. I tant!!!!
I com diuen els cursis: grà cies a tots per ser com sou!!!!
|
| |
|
Contactes
Registra´t
