| |
Tota una vida per davant...
 dijous 10/abril/2014 - 04:36  1054  1
I sortiren al carrer en el seu passeig habitual, el mateix recorregut de quasi sempre, el podrien fer ben bé a ulls clucs.
Ell passava la quarantena, ja més prop del mig segle; ella també però més prop encara d'aquesta quarantena que no li feia honor al seu aspecte encara més jove; gairebé units dues dècades sota un mateix sostre, gairebé com si fos ahir el primer dia...
En travessar el semàfor del carrer ella agafà la mà d’ell. Encara no s'havien quasi dirigit la paraula; ell li digué, sense cap malícia, "em dones la mà com a dos enamorats..., estàs enamorada?; ella, sense dir res, apropà el seu cap al cos d’ell amb afecte i un somriure d'assentiment; ell agraí pel seu endins que ella no li pagués amb la mateixa pregunta, mai sabria ell com respondre sense mentir ni mentir mai sabria com fer-ho, fou un alleujament pensà. I seguiren el seu passeig direcció a la part alta, el casc antic de la ciutat, pujant carrer major i baixant entre els carrers i places a l’altra banda un cop passada la catedral i les seves escales deixades a mà esquerra..., un cop més aparèixer en aquella gran plaça entre una gernació de terrasses, silenci en els seus passos, ja deixats de la mà, silenci en els seus cors, paraules mudes; camí de casa al cap d’una hora i poc més, sense gairebé dir-se ni ase ni bèstia, sense conversa, sense esma, només caminant junts, ell sempre a la dreta d’ella, sempre i en el seu recorregut habitual i redundant, cadascú en el seu pensament, ves a saber quant de lluny ell d’ella, ella d’ell; sols algun comentari insuls i alguna resposta més buida, sense massa més a dir-se. Tot ho tenien ja parlat , amb poques mirades s’ho deien tot; la comunicació havia anat minvant de feia ja uns quants anys...
Arribaren a casa, la llar compartida amb el seu únic fill, fruit de les darreres empentes d’amor reprimit; un fill sortint de l’adolescència, amb tota una vida per davant..., però només ells dos hi eren a casa, ningú més aquella nit; ella feu el sopar com tenia costum; ell, fatigat, es deixà caure en el sofà immers entre la ràdio i la televisió, soparen més o menys com cada dia, poques nits eren especials, potser en comptades ocasions. Més televisió, cadascú en el seu sofà; ell s’aixecà i se n’anà a dormir, un breu petó de bona nit; ella el seguí quan ja ell era mig adormit o ben bé dormit amb la ràdio encesa; cadascú a la seva banda del llit gran... Una nit més sense fer l’amor i sense abraçades sota els llençols, quasi no recordaven el darrer cop en que gaudiren del sexe conjuntament, el de debò; masses dies des del darrer tràmit conjugal, rutinari i breu; un dia més, una nit més, tota una vida per davant...
|
Contactes
Registra´t
