| |
"AL PAIS DELS NANS TOT ESTÀ PROHIBIT..."
 dimecres 16/abril/2014 - 03:50  575  1
Llegint “Viaxe ao país dos ananos” de Celso Emilio Ferreiro llegeixo aquest vers: “Al país dels nans tot està prohibit” i penso que és exactament això el que ens passa. I no només amb el procés d’autodeterminació català, sinó en general. Cada vegada es poden fer menys coses, cada vegada estan prohibides més coses, cada vegada ens volen menys lliures, cada vegada els fa més por la nostra llibertat. I repeteixo que no parlo només de l’autodeterminació catalana, perquè veig que la tendència general és aquesta per part de totes les administracions, fins i tot per aquelles que estan governades per partits que es diuen liberals i que de la llibertat no volen sentir ni parlar-ne.
Explica Josep Pla a no sé quin recó de la seva obra que la gent abans era molt més lliure del que semblava i que ara som més lliures del que sembla. Llavors els mitjans del poder per arribar segons on eren molt limitats i la gent feia el que volia malgrat que no hi hagués democràcia, ara juguem a creure’ns que hi ha democràcia però el poder de les administracions és immens i ens fan anar per on elles volen.
Un dels tripijocs ideològics més perversos del món contemporani arrenca amb el comunisme. Se’ns vol fer creure que l’estat equival a la societat. Que allò que és públic està al servei de la societat i és bo. Que, per tant, l’estat i totes les administracions són bones ja que fan de contrapès als interessos individuals.
Vist amb una certa perspectiva història jo diria que hem tornat al feudalisme, només que els senyors feudals tenen uns mitjans per a controlar-nos bestials. Tenim implantades dictadures de quatre anys en les que els que guanyen les eleccions poden fer pràcticament el que els hi doni la gana, incomplint des del primer dia el seu programa sense que passi res. I retallant els drets socials i les llibertats individuals sense que la gent surti massivament a fotre’ls al seu lloc. Una vergonya.
I encara aquestes eleccions presumptament democràtiques no ho són gaire. Sempre surten els mateixos, vull dir gent que són amics de tota la vida, que estan casats entre ells, que duen els fills a les mateixes escoles i que viuen als mateixos barris. Jordi Pujol i Montilla portaven els seus fills a la mateixa escola. Els Maragall i els Pujol són família de tota la vida. En Narcís Serra i en Xavier Trias i Valldellobatera són més més aristòcrates que la Duquesa d’Alba, encara que no tinguin títol nobiliari.
Ens cal urgentment una democràcia directa per a que la gent decideixi en cada cas el que li convé. Ens cal que els poders públics quedin reduïts a la mínima expressió i que sigui la societat la que mani. Ens cal que no ens continuïn prohibint-ho gairebé tot per tal de defensar amb ungles i dents el seu poder i la seva mediocritat
|
Contactes
Registra´t
