| |
PRIMER DIA DE PRIMAVERA AMB CUNQUEIRO A MONDOÑEDO
 divendres 18/abril/2014 - 03:05  494  0
La meva Galícia és la de Castelao i de Cunqueiro bàsicament. I també la del Xaviño i la Merxiña, però això és una altra cosa. Fetixista com diu el Xaviño que sóc, bé havia de passar de Mondoñedo per felicitar i discutir una estona amb el mestre, que deia que, en l’aspror de la vida quotidiana, somniar és necessari. No sé. Somniar segons quins somnis és plaent i viure segons quines quotidianitats encara més. El problema estètic amb el que es va trobar Cunqueiro fou que ell va anar totalment en contra de la corrent de la seva època. Però no només en contra de la corrent, sinó que anant en contra de la corrent, anava a l’hora en contra de la corrent dels que anaven en contra de la corrent. I això devia ser complicadíssim.
Cunqueiro va en contra de la corrent perquè és un escriptor gallec i galleguista. Quan, després de la baixada de dignitat i de pantalons que va suposar el seu ingrés a Falange, amb el sonet a José Antonio inclòs, retorna a les lletres gallegues, ho fa bàsicament per galleguitat i galleguisme. Ningú pot considerar que ho va fer per guanyar-se la vida. Vivia perfectament del periodisme – director del Faro de Lugo – i els seus llibres en castellà es venien a cor què vols, cor que desitges. L’acte de retornar al gallec, per tant, és un acte d’afirmació personal i a l’hora un acte d’afirmació nacional, encara que aquesta afirmació nacional sigui en veu baixa i més de la mà de Fraga que de Beirás (Fraga va esdevenir més o menys galleguista, Beiras mai ho ha estat res més que un polític teòric, incapaç de dur a la centralitat social el galleguisme pel seu marxisme anacrònic i, en el fons, superflu i grotesc ).
Ara bé, ens trobem amb que aquest home que probablement és l’escriptor gallec amb més talent de tots els temps, resulta que no li dóna de dedicar-se a la crítica social perquè la literatura que a ell li va és una altra. I llavors el que es portava és que tots els intel.lectuals havien de ser del Partit Comunista, recitar el credo de Sartre (qui parla del pobre Sartre avui?) i tenir el pòster del Che Guevara a la cambra o al despatx. I s’havia de seguir fil per randa les consignes que va donar als artistes Trotsky, tot i que qui les va prendre massa seriosament va acabar tant malament com el pobre Maiakovski ( el poder sempre vol pilotes i quan les dictadures comunistes van tenir el poder van deixar de voler una crítica social per a voler una exaltació del règim, nihil novum sub solem ).
Cunqueiro és un senyor que pertany a la petita burgesia de tota la vida. El seu pare fou el boticari de Mondoñedo i fou tant liberal que fins i tot el va deixar que estudiés Filosofia i Lletres a Santiago ( suposo que devia ser perquè tenia carrera, a mi el meu pare, que era flequer em va dir: noi, dret, econòmiques o medecina i va ser dret perquè era la més de lletres que les tres ). Total, que el senyor Cunqueiro és un senyor galleguista i liberal – conservador. Com Pla. Però a diferència de Pla, Cunqueiro no vol repetir els tòpics dels il.lustrats francesos, sinó que li va la fantasia. En aquest sentit és un liberal – conservador literari més a l’estil de Borges o de Perucho que no pas de Pla o de Balzac. De fet Perucho i Cunqueiro s’assemblen molt tant en el fet d’haver tocat pràcticament tots els géneres literaris (crec que Perucho no v a escriure teatre i Cunqueiro sí ), com el fet de ser seguidors del tema fantàstic, si bé Cunqueiro ho fa amb més sentit de l’humor que el català.
Josep Pla, que és un defensor a ultrança del realisme, sorprèn perquè defensa l’obra de Cunqueiro, que és una obra que de cap de les maneres pot ser qualificada com a realista. Ho fa perquè els dos eren molt amics i havien passant vivències molt semblants durant la República, la guerra civil i el franquisme. I perquè als dos els hi agradava molt menjar i beure. I perquè Pla admirava Galícia i Cunqueiro admirava Catalunya. Total, que Pla, parlant de Cunqueiro diu que Cunqueiro és realista perquè la realitat ningú no sap el que és i com que ningú no sap el que és és impossible dir que Cunqueiro no és realista, perquè, d’una manera o altra reflexa una realitat, malgrat que no sigui tangible. Jo crec que no cal aquest ball d’arguments per dir, simplement, que Cunqueiro és un escriptor d’unes dimensions enormes. I que hagués estat un escriptor d’unes dimensions enormes fos quin fos el seu estil.
La solapa de la poesia completa bilingüe de Cunqueiro fa referència al seu epitafi. Diu que el propòsit de la seva obra fou donar “mil primaveres més” a la llengua gallega. O sigui que a l’any 3.000 es continui escrivint en gallec. S’ho mereix ell i la literatura gallega i jo opino que serà un escriptor cada vegada més llegit. També parla la solapa de que Cunqueiro és l’autor de mil literatures i de mil universos i en això ja no hi estic d’acord. Cunqueiro pertany a una sola literatura, la gallega i secundàriament a la castellana. I Cunqueiro no és l’autor de mil universos sinó d’un univers nou, que és el seu i que té molt a veure amb la comarca que avui visito perquè, en definitiva, nosaltres ens alimentem del paisatge i només recreem el paisatge. O sigui l’obra de Cunqueiro és la comarca de la Mariña gallega passada pel gran sedàs del seu talent.
Pel que fa a mi, el gènere que més m’agrada dels que va conrear Cunqueiro són els relats. Aquests relats són una barreja de realisme i de fantasia escrits amb un gran sentit de l’humor i amb la voluntat que llegir-los sigui tant fàcil com menjar un bon pa ( jo sóc fill de flequers i sé que un bon pa és dificilíssim de fer però molt fàcil de menjar ). Aquest és el Cunqueiro a l’hora més juganer i més assequible i també el que millor ens explica el que podríem anomenar ànima gallega, que és una ànima a la que la fantasia i el sentit de l’humor li van molt.
La poesia de Cunqueiro és massa moderna pel meu gust. I la novel.lística massa ambiciosa i laberíntica. Fet i fet a la novel•lística de Cunqueiro li passa una mica com a l’èpica de Mossèn Cinto – dos autors que tenen molt poca a veure en la forma i molt més a veure del que semblaria a primera vista en el fons -, que és que no aconsegueixes assabentar-te què coi t’estan explicant, però no deixes el poema perquè els versos són brillantíssims. Això passa amb els paràgrafs novel.lístics de Cunqueiro. Ara bé, quan per a mi Cunqueiro esdevé un escriptor de les dimensions de Borges, és el relat curt que no té temps a tancar-nos en cap laberint i per tant és entenedor i, a l’hora, és fantàstic i irònic. I popular.
|
Contactes
Registra´t
