| |
El cel enfurismat.
 diumenge 25/maig/2014 - 10:49  709  1
Miro el cel i veig llampecs, trons que venen de nord enllà, és el cel enfurismat; és el cel que me la té ben jurada.
Hi ha un instant en que res t'omple tant com la pròpia solitud, i és que és més sensació i sentiment particular que no pas realitat palpable, sentir-me sol com aïllat de l'univers que m'envolta, així en general com si el meu món només fora el meu món, de ningú més, de ningú en absolut. I miro el cel, i el cel enfurismat m'esbronca des d'allà a les alçades d'aquells núvols tan canviants, com si jo mateix formés part d'ells, núvols creixents i que s'esvaeixen o dispersen per la força del vent; que ara ho omplen tot com ara núvols grisos i després ben lluents i blancs reflectint la llum del sol i, blancs i ben blancs i espesos i purs, com blanca i espesa arriba a ser la imaginació sobtada en el no res d'aquesta nit de llampecs que m'esbronquen en silenci, des de la llunyania. És el cel enfurismat, sí, és el cel...
I ja, de cert, que sentir-se abandonat a l'oblit de la pròpia solitud esdevé en plaer de mortal privilegiat, sense pressions vitals, sense obligacions, sense més que un mateix i la seva pròpia misèria feta res, un mateix i el cel enfurismat que llampega entre els núvols.
I el paper omplint-se de mica en mica d'aquest blau absurd de tinta absurda i escampada; total, per a res, per a seguir enfrontat a aquest univers que com Goliat es rebel·la amb trons i llampecs, i m'esbronca, des del cel. És el cel enfurismat, sóc jo potser el seu motiu.
|
Contactes
Registra´t
