| |
A les nou venta focs, a les dotze al patíbul
 diumenge 3/agost/2014 - 10:24  1178  4
Les dotze del migdia i ja fa dotze hores del punt de la mitjanit. De l’hora bruixa a l’hora canònica. De l’hora de fosca en què les criatures feréstegues surten a rodar-la sota la intermitència dels llums de neó, que es claven com sagetes arran de pell, a l’hora de recollida dins l’ombra humida dels temples, amb un fil de claror filtrada per l’iris dels vitralls. Uns fan esgarips apocalíptics i juguen a ser dimonis, els altres remuguen lleterades, volia dir lletanies, implorant la comunió amb els sants. Els mateixos ocells que planen terrejant per les set capitals perdudes en un extrem del dia i, en el extrem meridià, s’envolen afuats cap al setè cel de les set virtuts, que es redueixen al “tres en uno” de la divinitat (es pot comprovar amb això, que la reducció no és un invent de darrera hora d’un cuiner inspirat). Un pols que va de pol a pol per a fer oblidar el tràfec que recorre l’escala que comunica tots dos replans; si ho volguéssiu, per enterrar els càrrecs i les recances de les hores mitjanes. I vés, els humans apedacem les febleses amb disfresses ben llampants, però massa remotes.
Les dotze del migdia i una xafogor persistent que provoca una desgana inhumana. I si et sents dropa, per més justificada que sigui aquesta actitud de deixadesa a causa de la temperatura que s’escapa per les escletxes del forn, encara et martiritzes pensant que ets una desertora. Has abandonat la idea de posar-hi remei. Els avis t’ho haurien retret: els recordo multiplicats per dotze quan et renyaven per fer tard a missa. La solució a tots els mals: no cal pensar-hi, simplement actuar; escoltar el sermó i repetir l’homilia. Quina humiliació, passar de llarg de la conversa, per proferir frases de manual. Quina conversió més estranya en un individu que renega de la comunicació i que cerca una comunió amb els altres del tot aïllada. També és veritat que totes aquestes cabòries (i citant autoritats, dixit Montilla Polonitzat) et poden fer esclau solitari, perquè d’alguna manera misteriosa et xuclen en un remolí monologat: és a dir, que els avis potser no anaven tan desencaminats, però la solució lliga poc amb la necessitat imperant.
I quina estratègia et podria salvar? Una altra hora? Les nones, que són hores per imaginar sense gravidesa? La novena de Beethoven que musica l’harmonia? L’hora nona d’un sopar al volt d’un calze delicat, com el J. Miquel Jané (havia de compartir la descoberta ;))? Les gestes mítiques dels nou barons de la fama? El Novecento d’A. Baricco? El concert de les Mil i una músiques de J. Savall el 14 d’agost a les nou? El nou de novembre? Les nous de Califòrnia beach? Res no és nou, quan la perspectiva esdevé fixa. Potser, potser.
La referència és obligada
Em plau, d'atzar, d'errar per les muralles
Del temps antic, i a l'acost de la fosca,
Sota un llorer i al peu de la font tosca,
De remembrar, cellut, setge i batalles.
De matí em plau, amb fèrries tenalles
I claus de tub, cercar la peça llosca
A l'embragat, o al coixinet que embosca
L'eix, i engegar per l'asfalt sense falles.
I enfilar colls, seguir per valls ombroses,
Vèncer, rabent, els guals. Oh mon novell!
Em plau, també, l'ombra suau d'un tell,
L'antic museu, les madones borroses,
I el pintar extrem d'avui! Càndid rampell:
M'exalta el nou i m'enamora el vell.
J.V.Foix
|
| |
auriachm |
aix no gaire nivell
Thursday, September 18th 2014, 3:06 PM
Merci però de nivell gens ni mica. Em sembla que no vaig fermar prou bé la llengua i vaig abocar lletres sense mirar prim. Perdoneu, ho devia provocar la calor infernal :-)
Nen, de curt ni de lluny: la missa de dotze pertany a la infantesa, és un pretext per parlar de comportaments humans que volen ser oposats, però que, al capdavall, s'assemblen de mala manera. Fa l'efecte que ens escarrassem per a fer d'aprenents d'àngels, a plena claror, o de dimonis, quan arriba la fosca, en una lectura maniqueista de la vida per a escapar-nos del pes de la mortalitat miserable i, al final, potser hauríem de cercar el consol en aquestes hores que no se situen en cap extrem. N'he dit nones, perquè tenen l'ambigüitat dels capvespres, de les vies de pas cap a estadis intermedis, sense escarafalls que ens obliguen a oblidar, ben sovint, qui som. No sé perquè fem heroïcitats deixant de banda els déus de les petites coses, la nostra trista i alhora alliberadora humanitat.
Una abraçada
|
 |
|
Contactes
Registra´t
