| |
L’amenaça de les vespes
 diumenge 3/agost/2014 - 01:11  975  2
Surto de la sala de control i m'encamino a desfer una maniobra de rutina, pujo unes escales metàl·liques exteriors i passo per un passadís, entre baranes, on acostumen a passejar-se una munió de vespes, abelles que en dèiem quan érem infants. Travesso immutable, ni mirar-les; si no les fas cap cas no són cap perill la seva amenaça, en tinc experiència, i si no les emprenyes elles no tenen cap motiu per picar-te amb el seu fibló verinós.
De fet, ara farà un mes, un company meu tot esverat, entrà a la sala de control dient que no podia accedir a obrir una vàlvula de vapor, a gairebé un metre del terra, entre altres línies i on hi havia amagat un niu de vespes per endins el calorifugat de la mateixa, que no s'atrevia a entrar-hi pel perill que comportava...
Recordo ja fa molts anys, uns 40 pel cap baix, quan encara vivia en una casa baixa d'un barri obrer de Tarragona, una casa de les primeres d'aquell humil barri allà els anys 50, una casa prou gran i amb un gran pati al darrera, ampliada en els anys 60 i 70 per obra i gràcia del meu ja desaparegut pare, boter de jove i electricista, lampista, paleta i si calia fuster, de professió ja més tardana la d'operador de planta química, ho havíem de dur a la sang doncs..., es menjà per tant gran part d'aquell pati on al ben mig hi teníem plantada una gran figuera que ens feia ombra i des del terrat hi collíem els seus dolços i verds fruits, aquelles figues de coll de dama ja mai igualades en els meus records posteriors; en aquell terrat sense enrajolar, només amb la sorra pastada en ciment més o menys irregular, on teníem les golfes, aquelles on enterràrem tota la infantesa i adolescència posterior entre tot tipus d'andròmines, mobles, llibres vells i revistes Interviu –i altres- de les primeres publicades quan la transició llunyana, més que llegides i repassades i on vàrem aprendre gairebé tot en sexe i relats molt més que eròtics. Allà, en aquell terrat de totxana sense arrebossar, hi jugàvem molt sovint i ens feia tant de vaixell com de camp de futbol, i on les abelles aquelles, aquelles rabioses vespes per l'escalfor del sol roent, hi feien els seus nius entre els forats de les totxanes nues i en el sostre d'uralita de les golfes; quants cops rebérem les fiblades d'aquells insectes bicolor, no tenien cap compassió amb aquells joves xiquets que innocentment les esvalotàvem sense intenció... i els meus pares ens deien que tot seguit, entre els nostres laments dolorosos i ploraners, orinéssim al terra i amb el fang ens tapéssim el producte inflamat d'aquelles punxades traïdores, fos a la part del cos que fos, com a remei miraculós de cura. Érem petis xiquets i joves, i innocents, i el que aconsellava i manava el pare i la mare anava a missa. No sé a ciència certa si era demostrada l'efectivitat d'aquell remei casolà, i què?, ens ho crèiem i la fe ho era tot, per això els pares eren els pares.
Doncs aquell company meu entrà a la sala de control a la cerca d'auxili en la seva tasca, que ell no es veia en cor d'accedir i obrir aquella vàlvula de vapor, amb aquelles vespes okupes i residents tot rondant-lo... Jo m'oferí, sense dubtar gens, a estudiar el terreny i mirar d'obrir aquella “ditxosa” vàlvula dels pebrots; en broma li tractà de “monyes”, al company, i vaig acompanyar-lo en aquella missió “d'alt risc” no sense abans fotre mà a un extintor de pols com a mètode de persuasió eficaç.
Efectivament comprovà in situ l'amenaça d'aquell entorn hostil, les vespes no deixaven accedir-hi sense destorbar-les necessàriament, vaja una mica com algunes dones; solució, o fer-ne us d'aquell extintor i provocar una massacre de vespes innocents i la probable reacció rabiosa d'algunes que hàbils se'n en sortissin, o solució improvisada sobre la marxa i alternativa...; optà per la segona sense tremolor ni de pols ni de cames, tot i els dubtes del company, deixà estar aquell extintor i directament aprofità la línia d'aigua d'emergència de l'altre costat del carrer i apuntà amb el seu canó d'aigua i amb força pressió direcció a la línia amenaçant a una distància d'uns ben bé 15 metres, ruixant per uns segons la línia “enemiga”, la vàlvula i aquell calorifugat okupat; dit i fet; un cop mullat i remullat aquell entorn ja menys hostil m'apropà amb cautela, baixà unes escaletes d'accés i poc a poc procedí a obrir la vàlvula de vapor en qüestió entre el vol d'unes encara tres o quatre vespes que desorientades custodiaven el seu castell conquerit. Anà obrint aquella vàlvula de mica en mica, sense fer massa escarafalls, moviments en fals ni sorolls més enllà del suportable per a aquelles hostes; amb la clau lloba i els guants, i les ulleres de seguretat abaixades per precaució tot i entelades, com si desactivés un explosiu vaja, amb la mirada de reüll en aquelles vespes que entremaliades sobrevolaven el camp d'operacions. Elles a la seva i jo a la meva tasca, elles quasi no amenaçaven i havien deixat de ser tan perilloses i jo ni amenaçava ni era cap perill per a elles.
Un cop oberta la vàlvula marxàrem d'allà, satisfets, amb l'extintor reservat per a una millor ocasió (o pitjor ocasió més ben dit).
Amenaces de vespes, si emprenyes i fas nosa, ni que sigui innocentment, elles et fan tastar la seva fiblada sense compassió; però són molt llestes, i si intueixen bona fe, deixen fer...
Ben bé com algunes dones.
|
Contactes
Registra´t
