| |
L’home del cervell eixut.
 dissabte 9/agost/2014 - 09:52  972  2
Despertà d’aquella llarga nit, en obrir els ulls veié a l’instant que hi havia quelcom que no acabava d’anar a l’hora, allò no funcionava, una sensació estranya l’envaïa i no sabia ben bé com reaccionar, no podia ser, no trobava paraules ni frases ni res per expressar, com una buidor definitiva que el cobria de cap a peus.
Tanca els ulls i pensà que encara devia dormir, allò era un malson i devia cercar l’entrellat de tot plegat, s’obligà a dormir doncs no creia haver despertat.
Mentre les constants s’afeblien i el cor bategava més a poc a poc la seva respiració acompanyava l’entrada a un nou somni, a un nou món per conèixer, i el viatge astral començà i es veié en ell mateix estirat en aquell llit atrotinat, allò ja no l’espantava, sabia com fer per marxar i tornar a voluntat, no traspassaria doncs havia aprés a controlar aquell cordó de plata que el lligava a la vida; s’anà allunyant i volà l’esperit i ell entre els sostres i terrats de les cases dels veïns, fins a cada cop deixar més lluny la seva ciutat entre les primeres llums del dia.
El seu viatge fou llarg, ràpid, cap tecnologia coneguda seria capaç de ser tan efectiva i veloç en l’art de la transportació; anà travessant paisatges, camps de blat i roselles que a velocitat a voluntat anava deixant enrere, arbres i muntanyes, mars i oceans, països i fronteres. Veié des de mares concentrades en places cercant els seus fills no apareguts fins massacres, guerres i tifons que eren escampats on la pobresa feia estralls. Contemplà propers i distants sàtrapes governants i homes amb corbates i gel•labes que feien i desfeien sense escrúpols i fent de les morts i injustícies un seu, vell ja, modus vivendi, en palaus i grans mansions, i com vivien amb luxúria i tot luxe a esquenes de pobres víctimes per drogues i armes dels grans governs del món; des de l’Africa i l’Asia més profundes fins l’Occident i l’Amèrica envejada pels ignorants. Prostitutes desposseïdes de família i dignitat, infants trencats com joguines maltractades pels dimonis del “progrés”..., i així anava viatjant prop i lluny, assimilant de cop el què notícies fredes deixaven anar en el dia a dia dels seus entorns privilegiats i acostumats a mirar-ho amb indiferència i contemplació. No suportà tanta manca de bonhomia ni humanitat, l’instint el feu tornar, aquell cordó de plata semblava afeblir-se i com si fos de goma el tornà al llit de cop i de sobte despertà, suat i amb un neguit i angoixa que mai havia sentit; fou llavors quan s’adonà que aquell viatge astral fou molt més breu del que havia cregut, no més de vint minuts fou fora del seu cos físic.
Un cop posat en situació i conscient del moment se n’adonà, es sentia sense res que dir ni escriure, la seva musa era morta i enterrada, aquella sensació de l’anterior despertar fou real i ben real, s’havia mort la inspiració, havia descobert qui era en realitat, només l’ombra d’un aprenent de poeta; que els poetes sortien en els llibres i eren universals, i ell només era un mortal que vivia en una bombolla allunyada del món real, sense esma i sense musa, un home amb el cervell eixut.
|
Contactes
Registra´t
