| |
PER QUÈ SOM TANTS DIFERENTS DELS ESPANYOLS, DÉU MEU?
 dimarts 30/setembre/2014 - 06:44  831  3
Quan dic que som diferents quedi clar que no dic que nosaltres siguem millors, ni més llestos, ni més guapos, ni amb el cervell més gran, ni amb l’aparell sexual més desenvolupat, ni més treballadors, ni res de tot això. És més, penso que si repassem la història dels darrers trescents anys queda clar que ells han sigut més poderosos que nosaltres, és a dir, millors des de la perspectiva que ells veuen les coses.
Ja veig la primera objecció dels unionistes: fins que els catalans no ens independitzem també som espanyols. Bé, era una frase per posar un tÃtol provocador, que convides a la lectura: ja sé el que diu el DNI, clar. Parlaré d’entrada de pobles ibèrics i després continuaré la meva argumentació.
Explica Julio Caro Baroja – persona gens sospitosa de ser nacionalista perifèrica, ans tot el contrari – que els diferents pobles que hi ha a l’actual penÃnsula ibèrica deriven dels seus primers pobladors. El sustrat Ãber dóna la clau dels anomenats Països Catalans i Andalusia; el sustrat celta dóna el sustrat galaico-portuguès amb extensions fins a Lléó, Astúries i Cantà bria; finalment, hi ha el sustrat eùskar. A aquest sustrat originari cal afegir-hi l’impremta romana que va ser molt important a Catalunya i Andalusia (un altre fet diferencial) i important però no tant a la resta de la penÃnsula (a Euskadi, gens). Finalment, ve l’influència à rab i ens trobem amb el mateix: a Catalunya (sobre tot a València) i a Andalusia és molt més important que a la resta de la penÃnsula (al nord és prà cticament inexistent).
Aquesta al•luvió de pobles conqueridors ha donat lloc a pobles amb caracterÃstiques diferents. El català és marcadament Ãber, romà i à rab mentre que el basc és marcadament basc. El gallec també és romà però és celta i no és à rab. Etc...
I després ve la geografia que és qui modela la història en el fons del fons. La geografia dels pobles ibèrics és tant diferent que és impossible – matemà ticament impossible – que siguin una nació. Han viscut, viuen i viuran realitats diferents. D’una banda, els pobles mediterranis ( Catalunya i Andalusia un altre cop, és clar ). D’una altra els cantà brics (amb un paisatge centre-europeu i una mar que no te res amb la Mar Nostra). I, finalment, tot l’interior de la penÃnsula, és a dir, Castella.
Castella i Madrid s’ha fet en un paisatge prà cticament erm, lluny de la mar, lluny del comerç, lluny de les vies de civilització que sempre han vingut precisament del mar. Castella és un poble de soldats i de mÃstics i, avui, un poble de funcionaris, un poble que en l’essència de la seva à nima té la burocrà cia. Pensa que la burocrà cia és l’alfa i l’omega de tot (això no és cap defecte: França també és aixÃ). Castella és el paÃs del Mio Cid.
Catalunya és el revers de la moneda. Catalunya és el paÃs dels mercaders, el paÃs del Llibre del Consolat de Mar, el paÃs de la societat civil, el paÃs del pacte, el paÃs que quan anava a fer una guerra havia de contractar mercenaris perquè la gent del paÃs tenia feina. Per acabar de reblar el clau Catalunya és un paÃs que des del segle XV ha anat perdent progressivament les seves institucions (molt malament pels catalans, que polÃticament som un desastre apoteòsic) amb la conseqüència que hem arribat a la conclusió –errònia- que l’estat no té res a veure amb nosaltres i que com més lluny millor.
I com és que aquests dos pobles tant diferents es troben com es troben avui? Doncs molt fà cil, perquè Catalunya va voler fer un pacte – com sempre ha fet – i li han tancat la porta als nassos. I no només això: després ha anat venint provocació rera provocació (els catalans hem bastit el catalanisme a base de poesia, som un dels pobles més sentimentals del món) i ara la cosa ja és imparable perquè per a nosaltres ja és només un tema de dignitat.
Madrid al problema que li plantegem també planteja la seva solució històrica: llei imposada, tribunal imposat i, si s’escau, exèrcit imposat. Es evident que és imposada una llei o un tribunal o un exèrcit que no fa el que voldrien la majoria dels catalans, que creuen que tenen dret a decidir sobre el seu futur (només faltaria, gent!).
El dià leg és impossible perquè hi ha pobles que han nascut per conquerir i d’altres que han nascut per fer negocis, és a dir, per a pactar.
Em sorprèn molt que pensin que ens acolloniran i que amb això en tindran prou. Obliden una i una altra vegada que la Renaixença no fou obra ni d’un economista, ni d’un polÃtic, ni tant sols d’un burgès, sinó d’un enorme poeta: Mossèn Cinto Verdaguer.
|
Contactes
Registra´t
