| |
7
 dijous 24/juliol/2008 - 09:36  516  1
De tant passar gana quan mamava
em va quedar una gana permanent
que encara perdura
i com a casa erem flequers
tots els productes estaven al meu abast.
O sigui que l'obesitat
fou la meva primera malaltia.
Després vaig tenir el catarro.
Ma mare m'explicava
que quan la gent em sentia tossir
tothom fugia del meu costat
per por a que li encomanès
i jo recordo que durant molts mesos
puavem cada dia a la nòria del Tibidabo
perquè ho havia receptat el metge.
Un dia em vaig enfilar al toballoler
de la cambra de bany,
el toballoler va cedir
i va caure l'estanteria
i em vaig fer un trau a la panxa
d'on sortia una catarata de sang.
Els meus pares cridaven com bojos,
el meu pare renegava
i amb una tovallola
intentava obstaculitzar la sortida de la sang.
Em van portar a l'hospital
i em van cosir la ferida
que encara avui es pot contemplar
com si fos un trau de navalla.
El metge va dir
que el greix,
que el fet d'estar gras,
va obstaculitzar la sortida de la sang
i em va salvar la vida.
Més endevant, un dels meus cosins
em volia ensenyar les lletres del diari
i jo li vaig dir que eren com formiguetes
i no les podia veure.
Des de llavors que porto ulleres,
tot i que durant una temporada
vaig portar lentilles.
No sé quantes vegades em vaig trencar les cames i els braços.
Jo de petit era molt inquiet i suposo que entre totes les extremitats
una decena de vegades no me la treu ningú.
De tota manera m'agradava anar amb el braç enguixat
amb les signatures dels meus amics
i poder-li fotre un cop ben dur
al que es fotès amb mi.
Ah i encara m'oblidava una cosa,
vaig neixer en la mateixa postura
que el cèlebre pensador de Rodin,
aquell que semblar ser
que representa Aristòtil.
Això sempre m'ha fet rumiar més del compte
i va deformar la meva orella dreta,
que tinc més petita que l'esquerra
(els otorrinos sempre me'n fan fotografies)
i una cosa molt important: no hi sento,
cosa que va de conya per dormir
o per a no haver d'escoltar
segons què.
|
Contactes
Registra´t
