| |
reinventar-se...
 diumenge 19/octubre/2014 - 06:16  1294  3
Se li va encendre el tacte com un rampell. Inesperadament l'índex li coïa de manera grata, plaent. Necessitava sentir.
Es concentrà en l'extrem del dit que ara la pessigollejava i el guià fins les seves corbes sinuoses. Partint del focus dret, aquell que s'havia fos just per cap d'any, desesperançat per la sensació de final que acompanyen els comiats; avançà pel contorn, escalant el marge del vidre, suaument; per sobre les portes, després.
Per allà on passava quedava el rastre efímer de la pols remoguda. Ni tan sols la mirà, però sabia que la punta del dit s'havia ennegrit; cada acte comporta conseqüències que cal acceptar.
Els vidres també eren bruts, pensà. No l'havia netejat des que ell la va deixar, una altra vegada. Aleshores ni tan sols ho intuí, però la casualitat va fer que amb aquella neteja íntegra la seva olor desaparegués per sempre. Aquesta vegada, mai més va tornar.
La comporta posterior queia en un pla gairebé vertical. Acaronà el contorn de la negra fil·loxera – se sentia arrelada a la terra – i frenà al focus posterior, també fos, un mes més tard, quan tot just es coneixien. Aquell era el seu món. L'únic que podia oferir. Tot el que calia.
Seguia el pessigolleix, però el sentia brut, pesant. S'observà les mans, se li havien arrugat, no de tant tocar, o també, sinó de tant viure, però encara en volia més, i havia arribat el moment.
Com una bleda adolescent hi dibuixà una flor. Resseguí els pètals sense aixecar el dit del cotxe vermell del que recollia records, sensacions, esperances. No li va sortir bé. Semblava un extraterrestre mal destre, amb casc i mans aixecades. El borrà fregant-hi la mà. Tota ella li va quedar negra.
Tancant el llum rere seu, pujà les escales i sortí al carrer. Sense adonar-se'n, es tacà els pantalons; el tacte transmet, però embruta. I avançà pel carrer, cap enlloc, cercant nous estímuls, la provocació inesperada de noves sensacions. Silenci, tardor i fred. Enyorança? Desconcert.
I tornà, amb les mans a la butxaca, una encara bruta, l'altra impacient. De nou a casa, sí, a casa, sota l'aigua, el negre s'esmicolà per la pica ara grisosa i, un cop seques, les tornà a observar, ara més pacientment. Encara eren ben maques. I, amb els anys, havien après a tocar.
De nou al garatge. Ara obrí la porta, pujà al cotxe, i engegà. Si havia d'iniciar un nou viatge, calia estar preparat. El tacte del volant era suau, agradable. L'acaronà, tímidament, l'escena era ridícula, només era un volant. Un volant... Tancà els ulls i, per uns instants, tornà a l'autopista aquell dissabte... negra nit i futur de llum. Obrí els llums, els del cotxe, després dels ulls, i sortí.
Tornà dies més tard, més carregada de com havia marxat. Estades breus a llocs desconeguts i nits solitàries d'hotels en silenci, ben lluny de casa, ben lluny del món, ben lluny de tots els fantasmes amb els que convivia, dels que s'havia encarinyat?, dels que tolerava, perquè les vides viscudes això ja ho tenen, ocupen l'espai. Havia somniat en un penya-segat amb olor a sal i algues. Havia plorat en un camí terrós entre camps solitaris. Havia rigut en una estació bruta de tren amb olor a contaminació i escalfor humana. Havia oblidat, durant uns dies o, si més no, havia pensat en altres coses, havia reparat en altres detalls i preparava noves lluites. Duïa llibres nous, cançons per estrenar i un perfum que, li havien promès, lligava amb la seva forta personalitat i delicadesa... era una senyora ja en la cinquantena, amb experiència, sabia vendre... Així doncs, carregada amb els instruments d'una nova vida, tornà a enfilar escales amunt, però aquest cop per tornar al seu llit, al seu nyec nyec del matalàs que li sonava familiar. Trobaria el camí, però ara ja era massa tard. S'adormí amb la ment en blanc i el xiuxiueig d'una cançó coneguda. “But tonight...”, hi ha nits que tenen quelcom diferent, ve sol... o potser ho provoquem?
www.youtube.com
setembre_77
|
Contactes
Registra´t
