| |
Una festa d'alçada II - La preparació
 dimecres 19/novembre/2014 - 02:56  1200  3
Quedaven dos dies per al sopar-festa-aquelarre o el que fos que havia de ser allò. Evidentment no havia preparat res i em vaig disposar a tornar a llegir la carta per si em demanava quelcom que no tenia previst.
Benvolgut sr. Campbell,
Ens plau de convidar-lo a CLIV edició d’entrega dels premis Caius als prohoms més destacats de la nostra societat civil en els diferents àmbits ètics i culturals, com vosté ja deu saber (quina mania de donar per fet que sé coses que no sé...). En la seva condició de prohom i persona influent en el sector editorial del país (s’han begut l’enteniment... deu ser un altre Campbell) ens sentiríem molt afalagats si acudís el proper dimecres dia tal de qual a les 21h al sopar-celebració dels reconeguts premis Caius. Seria un honor que vingués acompanyat de la seva parella (parella? Quina parella? ). Confirmi, si li plau, la seva assistència al chambellan.
S’exigeix màxima etiqueta.
I ja està. Ni una signatura, ni un nom, ni una menció a google dels premis Caius dels nassos... Fa mala espina!, vaig pensar. Però com que una mala espina no m’ha fet mai enrere de res, vaig decidir que ja esbrinaria allà in situ de què coi anava tota aquesta performance. Em vaig mirar un altre cop la targeta i el sobre. Aquell paper rugós es veia bo, segur que passava dels cent vint grams i probablement s’acostés als cent cinquanta. La lletra era elegant, segurament una Kunstler Script itàlica sense bordejar. Cada invitació d’aquestes devia costar un dineral. Vaig girar el sobre buscant un remitent i em vaig adonar de l’anacronisme brutal que l’altre dia em va passar per alt. Lacre! Com una cagarada de colom enorme i sanguinolenta, aquell sobre anava tancat amb lacre, talment com si fóssim al segle divuit (si, ja sé que els segles s’escriuen amb números romans, però em fa ràbia i no ho faré) i la carta provingués de l’emperador Lluís. El catorze o el quinze, tant me fot. Enmig del pegat de lacre, una gran C majúscula... què dic majúscula? Majusculíssima! Amb floritures i retortaments de les puntes, i emmarcada per filiburcis de cotó.
Però anem a l’important, la preparació... bufff! Primer de tot la parella, com que no en tinc i a les pel•lícules he vist que a aquestes festes sempre s’hi va acompanyat, truco una amiga. Sempre ens fem de postís quan un dels dos ho requereix. Casaments, presentacions, dinars amb els avis... aquells llocs on no tens ganes d’explicar vint-i-cinc cops que no, que no t’ha arribat l’amour i que tot i així estàs bé. BÉ! No tirandillu... bé!
Li envio un whatsapp:
-Hola Nola, com estàs?
-Hola, guapo. Bé, i tu? - sí, què passa? nosaltres posem tots els accents quan parlem per whatsapp...
-Et necessito, operació “parella estable fake” per dimecres a la nit, alt standing, posat vestit de cul cenyit i talons de pam i mig. Jo frac (i la cara aquella de terror).
-Fet! Em passes a buscar?
-Ok
Val, una part sol•lucionada. Ara toca el més difícil...
A l’entrada del Menkes hi ha un fenòmen paranormal, quan es passa per davant dius, mira que curiós, quina botiga més maca. En canvi, quan s’està davant perquè la intenció és entra-hi... et fa un aix el cor que sobressalta i intimida. Tot i així, pit i collons aquí, entro decidit, com si ho fes sovint i fos quelcom que tinc per la mà. A dins les disfresses atabalen, tot és farcit de plomes, màscares, vestits i coses amb molta purpurina. Hi ha força gent, com a clients dic. I la gran quantitat de maniquins fa que la sensació sigui d’aforament complet.
El personal de la botiga, molt atent, fa la impressió de estar molt content. Com si tinguessin la sort de treballar en el lloc ideal, com si estessin disposats a pagar i tot per treballar, com si enlloc de feina allò fos una festa continua. La Charo em pregunta què pot fer per mi. “Pistoles, en teniu?”, penso. Però al final de la meva boca només surt un zumzumeig, tot i que ella, molt professional, em diu sense que el somriure li baixi un milimetre “el què?”.
-Un frac, sisplau. Per llogar que no tinc intenció de posar-me’n mai més...
-És clar. Acompanya’m, sisplau.
M’agrada que em tutegi, m’embafen i m’afarten els vostés, els senyors i no parlem dels caballeros que diuen alguns castellanoparlants. Aaaarghh!! En canvi la Charo em tracta de tu i això em relaxa.
Fem proves, al final m’enduc, com em va dir el chambellan, un frac negre amb solapes mats, camisa i llacet blanc i l’armilla d’un blau elèctric amb estampat de flors de lis que em sembla el menys estrambòtic. El més estrambòtic vindria uns segons després, quan ja m’ho han col•locat tot en una perxa i dins un plàstic per a que no s’embruti pel camí:
-200 Euros??? - colló, si amb això passo mig mes, jo... com que m’hi han convidat per no sé qué, compto que seran despeses de representació i pago amb la visa de l’empresa... ja li explicaré al gestor.
Només falta un detallet. Al palauet de Pedralbes (Padralbas) s’hi podrà accedir en cotxe fins a l’interior com em va explicar el sr. Bigotis, però és clar, no m’hi puc pas presentar amb el meu Hyundai... Miro la web de Sixt (perdó per la publicitat gens encoberta...), normalment agafo un Smart o un Ford Ka, perquè el lloguer no supera els 30€/dia, però com que és una ocasió més especial baixo una mica a la llista fins a trobar el que buscava: un BMW Serie 3, berlina, que fa la mar de patxoca. A més és de color vermell llampant! La broma em costarà 98€, però en fi... l’aprofitaré tot l’endemà...
Bé, tot llest, tot preparat, una broma que de moment ja m’ha costat 300€, però que no es digui que al Campbell el fan enrere les coses desconegudes i potencialment perilloses... Només falta esperar a dimecres.
Continuarà...
|
Contactes
Registra´t
