| |
Francament... m'hagués gradat molt més...
 dijous 20/novembre/2014 - 07:32  1385  0
Així comença una bonica canço d'en Serrat, peró no és la meva història, encara que estic segura de que tots em dit ó pensat en aquesta frase en vers la vida, peró les coses són com són i van com van.. i de vegades fan mal molt de temps. Hem de lluitar contra les circumstàncies; si no ho fem, ens guanyen. no obstant, aprens que el que és bo dura el temps suficient per convertir-se en una experiència inoblidable.
la vida ens dóna autèntiques bufetades i malgrat ens faci mal i ens quedin els dits marcats a la galta, acabem aprenent que en això de viure no hi ha mapes, i que tot i que sovint ens pensem que ho controlem tot, en el fons sabem que la majoria de coses… se’ns escapen.
Molt sovint la nostàlgia és tan capritxosa que no necessita arguments per fer mal. Es poden trobar a faltar amors que mai van ocórrer. Es poden estranyar situacions que no van arribar a passar. si mai t'ha passat això, és que mai has estimat per sobre de les teves possibilitats. i si han sigut així, el teu cor no ha passat de ser un òrgan muscular buit que impulsa la sang.
hem d'oblidar el que s'espera de nosaltres i fer cas al que sentim. Potser tots som culpables d'ignorar el que portem dins. Però en algun lloc, en algun moment, haurem de començar a escriure el destí.
Potser t'hagis deixat el cap un divendres en qualsevol cantonada i el cor se t'hagi oblidat un dissabte en alguna tauleta, tant de bo que en la meva, al costat d’un 'bon dia princesa'. O potser és el món, que es torna boig per moments, on qualsevol pols val més que aquest puto sentiment. O potser sigui jo, que el d'estimar ràpid i bé sempre m'ha tirat més que a poc a poc i malament. Així que anem, anem-nos a somriure fins i tot sense ganes, que algun dia ens perdrem entre motius per no deixar de fer-ho.
La vida no es tracta de ser un guanyador o un perdedor, es tracta de ser un mateix i donar el millor. De què et val ser més fort, si no saps ser millor…??
Confesso que potser mai he tingut pinta de la típica princesa de conte, tampoc he aspirat a convertir-me en una perdre sabates, molt menys he pensat en dormir cent anys, no he cregut apropiat lliurar la meva veu però sí les meves paraules.. no m'he vist capaç de lluitar, ni d'enamorar-me una altra vegada d'un Peter Pan. Però sí he cregut estar enverinada i he esperat un petó com a salvació.
Confesso que mai vaig saber exactament les coordenades d'un cor, per buscar després de tot, i no perdrem mentre el perdo. Tampoc he aspirat a convertir-me en alguna cosa més que la antiheroïna de la història, no vaig néixer per perdre coses i tot i així sembla que em passo la vida buscant-les.
Confesso que mai vaig pensar ser aquí, el poc que portu, sempre he sigut una espectadora pasiva.., però la vida t’indueix a seguir els seus camins, els que mai vas creure que podies conèixer; i mes val una veritat que faci mal, que una mentida que il•lusioni.
Així que anem a deixar-li a l'atzar que jugui amb nosaltres. Anem a deixar-li al cor que decideixi els principis.. i al destí li deixarem els finals. Encara que per si de cas, li direm al destí que es quedi a mig camí, perquè si he de triar, prefereixo que no hi hagi finals.
Algú em va dir una vegada que comences a madurar quan tens la possibilitat d'escollir. Triar el que vols i el que no vols en la teva vida. Però en triar, corres el risc de fer-ho malament i escollir l'opció incorrecta i potser aquesta opció que refusas.. era la que et faria realment feliç, encara que mai ho sabràs.
Ara puc dir que vaig prendre la decisió correcta, però, no hi ha un dia que passi sense penedir-me de no haver pres una opció diferent..
Sempre he sentit que tots els finals són també un començament, sol que no ens adonem. M'agradaria creure que és veritat.
|
Contactes
Registra´t
