| |
Fràgil
 dijous 11/desembre/2014 - 05:13  1179  4
A l'elevat cim d'una muntanya desconeguda abans; amb la vista perduda en el més enllà d'un horitzó nítid i clar; amb els sentiments confosos i les sensacions mesclades; solitària però no sola, pensant en el que ja no hauria de pensar.
Te m'asseus al costat, dubtós, sense massa seguretat, i em parles d'experiències que desconec, d'aventures que sonen bé, però no em resulten suggerents. I em sap greu, tot podria ser ben senzill, però sóc lluny d'aquí, lluny d'aquestes pedres que ens suporten el pes, lluny d'aquest airet que ens refreda les orelles. O potser només m'enganyo... I tan sols puc concentrar-me en el desig de volar, de deixar-me caure en el buit sense pensar, sense pors, sense frens, sense vergonyes, sense preguntar-me què passarà... i amb un xic de passió.
Fes-me volar, pots fer-ho? Deixa'm caure a les teves mans, innocent, irreflexivament, sense preguntar-te on em conduiràs, sense mot que interfereixi en aquest moment. Agafa'm les mans, ben fort, i condueix-me amunt, àgil i lentament, sobrevolant camps i ciutats, observant curiosos persones i ramats. Sortegem núvols, escampem boires i cremem-nos amb la proximitat del sol. Sense un destí prefixat, sense temps que ens limiti, sense pensar en el retorn; amb la vista fixada, únicament, en el més enllà.
Un cop s'acabi el dia, arribada la posta del sol, quan la foscor ens ennegreixi la visió i ens acompanyin els primers tímids estels, fes-me baixar que ens arraulirem, en un petit i modest racó, protegint-nos del fred, amagant-nos de tot. I riurem, i tant que riurem, del vist, del sentit, del viscut, de nosaltres, sobretot de nosaltres, dels nostres temors i de les nostres virtuts, de tot allò que ens lliga i ens desuneix. Uns braços càlids en una nit fosca i el xiuxiueg suau i tendre de paraules sòlides:
- Respira. Oblida. Somriu. No hi ha res més. Aquí el món no hi arriba.
S'ha sentit un tro llunyà. El cel amenaça pluja i se'ns fa tard. Ens hem distanciat del grup i ni tan sols se n'han adonat. Tornem sobre les nostres passes, els toparem més endavant. Hem de córrer o acabarem xops, si és que això té alguna importància. El gris del cel guanya terreny i els trons sonen més propers.
I a mesura que descendim, més lluny ens queda el cel.
I a mesura que descendeixo, més s'arrela el desig.
Fràgil...
www.youtube.com
núria_77
set_embre
|
Contactes
Registra´t
