| |
LA DARRERA CARTA, CARTA D’AMOR, I UN PETÓ!
 dilluns 22/desembre/2014 - 05:05  1133  1
Primer, primer de tot, agrair-te, agrair-te la teva amistat, agrair la teva mirada, agrair que m’has ensenyat què és estimar, primer de tot.
Voldria, entretallada respiració, voldria poder tenir la capacitat per a escriure, per a escriure’t, la carta perfecta, només pot ser una carta d’amor... I voldria poder ser poeta de segles passats, i voldria, voldria ser el millor deixeble d’en Bécquer i, voldria, ser mestre d’amor i poesia i voldria ser com ell i molt més si és per ser i ser per tu, voldria com aquell Gustavo Adolfo i les rimes que fan ombra a poemes passats, presents i futurs i, com ell ens va dir, creure en Déu... i com ell va dir i és dins meu, malgrat els impossibles... “Hoy la tierra y los cielos me sonrien, hoy llega al fondo de mi alma el sol, hoy la he visto..., la he visto y me ha mirado, ¡hoy creo en Dios!
Escric com fill, o net, d’aquell perÃode romà ntic, que feu de rimes llegendes i de llegendes les rimes i, escric, i t’escric, aquesta carta que es perdrà entre els munts d’escrits oblidats, que presents avui i deixats demà entre absurds i virtuals parà grafs excelsos que mai, mai, formaran part de la literatura universal; com mai, mai, formarem part de cap escrit shakesperià ni de Hamlets ni Macbeths, ni Romeus i Julietes que han omplert llibres i llibres al llarg dels temps; ni tindrem cap record ni escultura a cap ciutat italiana, ni milions de turistes ignorants faran del bronze lluent record d’un pit veronès, d’un pit ofegat que no donà vida...
I volia, i ja veus, absència estimada, fer-te homenatge etern doncs l’amor no és etern, doncs l’amor malgrat tot mai és ni ha estat amor etern i sà plors i sà ofecs i sà més que dolor, més que un part doncs no es veu ni es nota i és el cor i l’à nima qui sagna...
I quina millor carta d’amor podria oferir, quina darrera carta, quin darrer escrit meu oferir-te si els bocins d’un cor trencat no deixen fer rimes ni poesia, ni deixen respir, ni deixen més que desar el teu record, la teva amistat i el meu amor, perdut entre lÃnies, perdut en llegenda, absurd entre rimes...
I sé, i sé no me’n surto de fer d’eixa carta la perfecta carta d’amor, i sé doncs no existeix perfecció i, sé que ni tu ets perfecta com jo de perfecte tampoc en tinc res, i sé que només el teu Déu és perfecte i, per molt, per molt que jo ho vulgui no hi puc creure en ell, no puc creure en Déu, només d’un record, d’un record etern, i un petó!
|
Contactes
Registra´t
