| |
La finestra
 dimarts 7/abril/2015 - 06:21  1260  3
Les cortines abellien la llum del sol que penetrava a l’estança, matisant la brillantor encegadora i li proporcionava un agradable escalf, a més de lluminositat. Malgrat que tot just havia començat la primavera, semblava que el sol pretenia imposar un estiu avançat a caprici seu, i ella, asseguda al balancí, agraïa la seva visita mentre veia passar la gent apressada per a, ves a saber, quins quefers. Què hi guanyaven accelerant el pas? Arribar un minut abans? Ella, que s’omplia la mirada del paisatge que li permetia la finestra, encara descobria detalls nou que li havien passat desapercebuts.
Les figures d’homes, dones i nens, s’esmunyien amb rapidesa dels límits de la finestra. A penes podia distingir els colors de les vestidures ni els trets de la seva faç. Tot i això, era capaç de reconèixer a alguns dels qui hi passaven sovint: la mamà cridanera amb dues criatures; l’home vell que cada matí, a les onze, de dreta a esquerra, caminava amb pas vacil•lant i tornava, d’esquerra a dreta, a les dotze; el carter, que mai s’aturava a casa seva a deixar-hi cap carta i que, alguna vegada, s’havia posat, just davant la finestra, a remenar dins el carretó buscant alguna cosa...
També li havia passat que algú es parava a mirar cap dins per la finestra. Era difícil que hi veiessin res perquè les cortines ho impedien, però s’hi estaven uns instants mirant d’esbrinar què hi havia dins. Haurien vist, si no fos per les cortines, una llibreria carregada d’exemplars de Selecciones del Reader’s Digest, de llibres que regalaven els del banc per Sant Jordi, enciclopèdies comprades a terminis i magnífics exemplars d’edició limitada enquadernats amb símil de pell de color verd, marró o granat, tots ells amb acabats daurats. Haurien vist una catifa mig desfilada, que li van regalar els fills en un aniversari; la taula rodona amb quatre cadires que ja mai feia servir; una butaca d’”eskay” amb un reposacaps folrat de ganxet. Haurien vist les parets cobertes de paper pintat amb dibuixos d’arabesc de coloraines, i un rellotge de paret fet de fusta amb dos llargs cordills que pendolaven al ritme dels segons: tic-tac, tic-tac, tic-tac... La cadència del so subtil emfatitzava el silenci de la casa.
I és clar, també l’haurien vist a ella, asseguda al balancí, vestida amb la bata i el cabell blanc caient-li pels costats.
Perquè corria la gent? El temps els resultava prioritari, important, vital per a ells. Això semblava veient com travessaven de costat a costat la finestra per defora el carrer. Havien d’arribar a l’hora on sigui que anessin, pel que fos que haguessin de fer... Els minuts passen amb rapidesa per a tothom menys per a ella que escoltava com el tic-tac, tic-tac del rellotge, l’acostava lentament al final de la seva existència. Ja la desitjava i no tenia temor. Trenta tic’s, trenta tac’s, un minut, l’últim, s’atansava a ella irremeiablement i malgrat haver-hi pensat en innombrables ocasions, encara no sabia què faria. Ara ja no importava res del que havia fet o deixat de fer, ara ja tot era fútil. La vida se li acabava i no podia canviar res del passat. Alguna vegada havia fantasiejat amb la idea d’una aparició celestial o demoníaca (no era el mateix?), i li proposava un tracte: què donaries a canvi de poder tornar a començar.... Quan ho va pensar, es va adonar que estava massa cansada per a aquesta mena de propostes i va decidir que si succeïa, només respondria amb un somrís.
octavioms.blogspot.com
|
Contactes
Registra´t
