| |
Aquells ulls tristos...
 dimarts 7/abril/2015 - 09:50  1352  0
Â
... encara no sé ben bé que amagaven al seu darrere, dins d’ells, aquells ulls tristos.
Â
Des del primer moment en foren retrat d’un esperit que s’emmirallava en el meu propi esperit; com turmentat. La unió dels nostres cossos, tot el què arrossegà vem i esdevingué, fou no més que pura manifestació dels nostres egoismes retrobats en un de sol, i alhora es donaven sense més, tot i els ulls misteriosos i tristos; jo no em veia els meus propis però m’hi reflectia en ells, en aquells ulls tristos que m’atrapaven per moments.
Â
Si una cosa d’ella m’embadalà de debò, com m’enamorà en cert mode, foren aquells ulls, aquells ulls tristos que omplien, que amagaven quelcom no gens fà cil d’esbrinar.
Â
Mai més se m’ha tret de dins aquella mirada, la d’aquell dia, en què els dos ens deixà rem anar lliurement l’un per l’altre egoistament; mai més la tornà a veure, mai més he tornat a observar amb tristesa la tristesa d’aquells ulls que em miraven.
Â
Sempre que hi penso i els recordo amb nostà lgia m’omplo de tristesa, com trist fou un adéu tan egoista com egoista fou l’amor desprès.
Â
Des d’aquell dia, tot i riures i somriures, tot i pells frec a frec, i escalfors i olors de sexe, no deixà de veure al darrere, amagats entre mirades i llavis mils, uns ulls tristos, aquells ulls tristos repetits.
|
Contactes
Registra´t
