| |
La cita
 dimecres 22/abril/2015 - 10:47  1609  4
La va despertar els grunys de l’Antoni. Devia somiar. Després d’uns minuts de mirar cap al sostre sense veure’l, per l’obscuritat de l’habitació, va decidir llevar-se. Va donar una ullada al despertador i veié que encara li faltava mitja hora per les 7. Aleshores decidí que era igual i que ja no podria dormir més.
Mirant de no fer soroll, s’alçà i anà al bany del dormitori. En passar la mà per l’interruptor, s’encengueren els llums halògens del sostre que van fer aparèixer al mirall, una dona despentinada amb una camisa de dormir de cotó amb floretes estampades de colors diferents. Es va mirar fixament mentre se li escapava un badall. S’atansà fins a quasi tocar el mirall amb el nas mentre es repassava amb els dits les arrugues de la cara. Lamentablement, va pensar, no eren per culpa del coixí.
Es va asseure a la tassa del vàter i va deixar que el cos alliberés els líquids retinguts durant la nit, amb un xiuxiueig característic. Després de passar un tros de paper per eixugar les restes d’orina als llavis de la vagina, s’alçà novament per a enfrontar-se a la dona del mirall. La mateixa d’abans, va pensar, i va deixar anar un sospir mentre amb la mà esquerra s’endreçava els cabells revoltats. Va veure que la part de les arrels ja insinuava la blancor que el tint ros havia ocultat durant setmanes i va decidir que demanaria hora a la perruqueria. Guanyaria unes setmanes més de pretesa joventut. Va somriure amb amargor a la dona que la mirava des del mirall: “ja no sóc una nena” li va dir. Allí, palplantada, va veure com la dona del mirall es tocava el pit esquerra. Una lleu punxada de dolor al mugró li va recordar que aquella nit, en anar a dormir, l’Antoni havia fet ús del matrimoni (així ho deia ell quan ella es negava a fer l’amor). Ja ho tenia assumit i no s’hi resistia, el deixava fer i que acabés el més aviat possible. Feia temps que havia aprés a gemegar quan ell la penetrava després de quatre tocaments maldestres, així, el seu marit, creient que ella gaudia, s’excitava més i acabava abans deixant-li al cony el regalet de llet tèbia i densa. Cinc minuts, deu si havia begut massa... Feina feta.
-Quants anys tens? –li va preguntar a la dona del mirall.
-Cinquanta cinc –va respondre amb un esbós de somriure torçat.
Cinquanta cinc, va repetir ella. Cinquanta cinc...
Es va casar molt jove, amb vint-i-tres. L’Antoni en tenia vint-i-cinc aleshores. Estava enamorada i ell era un xicotot de bon veure que havia tingut moltes dones que li feien festes per aconseguir el seu favor. Però ell també s’havia enamorat de la Lluïsa i tot i que va tenir moltes escaramusses amb algunes de les dones que el perseguien, es van casar. Ella s’havia emportat el gran premi!
L’Antoni treballava al banc i va anar progressant fins a ser-ne el director. Semblava que l’ascens del seu marit, dins del banc, tenia efectes proporcionals amb els quilos que acumulava a l’abdomen, i també amb la quantitat de cabell a la closca: més ascendia, més quilos i menys cabell.
La Lluïsa, però, havia mantingut un tipus raonablement atractiu fins arribar a la cinquantena. Potser, una mica abans. Els malucs se li van eixamplar, els mugrons es van cansar d’apuntar al cel, la panxa es va desplomar en plecs, les cuixes es van estovar, les natges s’havien convertit en masses gelatinoses, i al rostre li havien aparegut solcs a la vora dels ulls. I tornava la proporcionalitat a la seva vida... o, millor dit, a la de l’Antoni. A més anys que ella complia, més sortides que feia el seu home: caceres, sopars de feina, convencions... Ella ja sabia que en cadascuna d’aquestes sortides, l’Antoni es desfogava amb altres dones. Ara ja no li importava gens i ja no tenien les baralles que provocaven les seves sospites d’infidelitat marital. Fet i fet, gairebé ho agraïa perquè així la deixava tranquil•la i no havia de fer el paperot al llit.
Una tarda que estava sola a casa, mentre navegava per internet a la recerca de llavors pel jardí, va descobrir una pàgina que la va intrigar. LI havien parlat de les Xàrries, una mena de planta que feia una flor com si fos raïm de color taronja, i en teclejar les primeres lletres, es va equivocar i va prémer la t en lloc de la r. El cercador li va mostrar infinitat d’opcions i d’entre elles unes quantes que hi deia “Xat”. Ella havia sentit a parlar dels xats d’internet però mai havia gosat entrar-hi, ni tan sols esbrinar què coi era allò d’un xat. Com si hagués estat hipnotitzada, sense pensar-hi, va clicar damunt d’una de les opcions on hi posava xat. Es va obrir una pàgina on un text explicava el funcionament d’aquell portal, i la convidaven a entrar-hi :“entra hi passa-ho bé, diverteix-te i fes amics”.
El despertador va començar a cantar la melodia que la feia llevar cada dia, i va haver d’anar corrents a parar-lo perquè l’Antoni sempre es queixava que ell volia dormir deu minuts més. Les presses no li van servir de gran cosa perquè el seu marit ja estava rondinant. No li va fer cas i va tornar a buscar la dona del mirall. Novament, es grapejà el pit dret i sota la punxada de dolor que li va fer el mugró, va notar una mena de regust plaent que la va trasbalsar. Es va treure la camisa de dormir i es posà sota la dutxa.
En va parlar amb les amigues quan ja portava unes quantes setmanes entrant al xat. Li va sorprendre que li preguntessin si mai ho havia fet.
-Vosaltres sí?
Les amigues van riure amb ganes pel seu brot d’ingenuïtat. Després, cadascuna va anar explicant les seves experiències i van concloure que, aquest invent del xat, era quelcom magnífic.
Va conèixer un noi. Bé, no el va conèixer pas físicament sinó que hi va establir una forta relació. Cada dia es trobaven, a la mateixa hora, al web del xat. S’hi estaven força estona parlant i mica en mica van anar agafant confiança.
Ell, que al xat se’l coneixia per Neptú (li va explicar que el nick el va triar perquè li agradava molt el mar, i de fet tenia un catamarà al port d’Arenys), havia aconseguit fer-li esvanir recels i suspicàcies pròpies d’una dona casada; la tractava amb amabilitat i no la pressionava ni demanava res (com feien, en canvi, altres que li obrien privats preguntant-li si volia follar, o si estava sola i volia que es masturbessin junts). No, en Neptú mai li havia, ni tan sols, suggerit res en aquest sentit, ni li feia preguntes que envaïssin la seva intimitat. Va ser ella qui anava tenint-li més confiança cada dia, i cada dia s’atrevia a explicar-li més coses de la seva vida. El seu amic, a més a més, tenia la seva mateixa edat i s’havia separat feia quatre anys.
Ella, coneguda amb el nick d’Ebba, li havia explicat que estava casada però que se sentia sola, i que ja feia anys la convivència havia esdevingut en quelcom rutinari, amb absència total de complicitats i de res semblant al que hauria de tenir una parella enamorada. Que se sentia viva, amb il•lusions que una rere l’altra s’anaven esvanint com a boirines de primavera; que vivia en una frustració perenne des de feia temps, i que semblava que només li restava esperar que passessin els anys sense més al•licient que el de sobreviure.
Després de mesos de converses per mail, sentien que els creixia la necessitat de trobar-se. El desig se’ls havia instal•lat al cor i al cos. Al cos...
La Lluïsa es mirava la dona del mirall que ara estava nua. Li mostrava un estomac arrodonit amb una cicatriu i plecs de pell que li feien arrufar el nas desaprovant la visió. “A qui puc agradar?” Es preguntava... Però el seu cos, que semblava activar-se amb una mena de pessigolleig, responia al tacte de la seva pròpia mà que anava resseguint la pell del ventre apropant-se a la vora als pèls, escassos, que no podien ocultar un sexe que havia estat ultratjat, en nom de l’ús de matrimoni, feia unes poques hores. Se sentia com les donzelles que estaven sotmeses al dret feudal del dret de pernada, quelcom a tolerar per llei. No obstant, l’esborronament de la seva pell no era pel record de les envestides de l’Antoni, no. Era perquè la seva ment ja havia viscut les carícies de Neptú, ja s’havia estremit amb els seus petons, i ja havia gaudit del seu sexe. Des de que el va “conèixer”, havia experimentat en moltes ocasions, la dolçor de sentir l’abrusament més íntim, s’havia desfet en aigua imaginant que no era la seva pròpia mà qui la remenava amb destresa, trobant els punts més sensibles del seu cony, i havia sucumbit amb tremolors i espasmes en el moment més agut del plaer. Je m’abîme, je succombe , va pensar recordant Barthes.
L’Antoni s’estava alçant amb badalls sonors i ella, sense vergonya per la nuesa, tornà a l’habitació. Digué al seu marit que a la tarda havia quedat amb la Júlia, una amiga, per anar al centre a prendre alguna cosa.
-T’ho volia dir –afegí l’Antoni-. Aquesta tarda jo també haig d’anar al centre. M’haig de trobar amb un client que em vol comentar no sé què fora de la feina. Encara ens hi trobarem –digué ell sense cap mena d’entusiasme.
-No ho crec –va sentenciar la Lluïsa.
A mig matí, per what sapp, la Lluïsa va fer avinent a Neptú que tot estava en marxa i que es trobarien a les cinc de la tarda a La Principal, la cafeteria amb on havíen pactat de trobar-se.
Neptú - Com ens reconeixerem?
Ebba - Jo portaré una brusa de color vermell
Neptú – I jo un vestit blau marí i camisa blanca.
Ebba – I ambdós una cara de basarda! ?
Neptú – Hehehe Una mica!
Ebba – Fins després ?
Neptú – Fins després, estimada ?
Va entrar a la cafeteria La Principal amb el cor encongit, i els nervis que li recorrien el cos des dels dits dels peus, a les puntes del cabell tenyit. S’assegué en una taula i mirà el rellotge: les 16,50. Encara faltaven deu minuts per l’hora convinguda. Va demanar un te, que és el que s’acostuma a demanar quan o saps què demanar .
Les 16.55. Confiava en que en Neptú fos puntual, però ja començava a disculpar-lo pensant que era una hora crítica per culpa dels col•legis, i que si feia una mica tard no li havia de tenir en compte. Ella, en canvi, era excessivament puntual. Rigorosament puntual!
Les 17.00. Era l’hora! L’establiment estava bastant ple i hi havia entrades i sortides de clients contínuament. La Lluïsa escrutava la porta de l’entrada esperant veure, en qualsevol moment, un home calb vestit de blau marí i camisa blanca.
Va desitjar tenir el poder de l’evaporació, el de la invisibilitat, el de la tele-transportació, quan va veure que apareixia l’Antoni. Aquest es va mostrar lleugerament sorprès quan la va veure. Es va asseure amb ella.
-I la Júlia?
-Doncs suposo que no trigarà –va mig balbucejar la dona.
-Veus? Ja t’ho havia dit que encara ens trobaríem –digué ell amb un somriure nerviós.
-I el teu client? –va preguntar la Lluïsa.
-Ara vindrà. Ja sé que és impuntual... Ara l’aviso de que l’estic esperant.
Dit això, l’Antoni agafà el mòbil i hi va escriure alguna cosa. Mentre el seu marit estava enviant un what sapp, ella aprofità per agafar el seu i es va posar a escriure:
-Em sap greu, Neptú. En l’últim moment m’ha sorgit un problema i no podré trobar-me amb tu. Ho sento molt. Després t’ho explico. Petó.
-A qui escrius? –li va demanar l’Antoni.
-A la Júlia, a veure si trigarà gaire...
Mentre parlaven, va sonar l’avís acústic del telèfon del marit. Va agafar el telèfon per mirar què havia rebut:
“Em sap greu, Neptú. En l’últim moment m’ha sorgit un problema i no podré trobar-me amb tu. Ho sento molt. Després t’ho explico. Petó.”
-Mira, quins collons! –exclamà el seu marit- El client em diu, ara, que no pot venir.
-Vaja.
-I la Júlia? Ve o no ve?
-L’he escrit ara mateix però encara no m’ha contestat, suposo que deu estar conduint. Ja saps com és...
-Sí, és clar. Sempre tan puntual, ella. En fi, doncs jo passo un moment per l’oficina i després ja ens veurem a casa.
S’aixecà i li va fer un petó a la seva dona. Després va sortir de La Principal.
Quan l’Antoni va desaparèixer, ella va renegar per sota el nas mentre donava les gràcies al client que havia plantat al seu marit. Va agafar amb fal•lera el seu mòbil, i quan anava a escriure en Neptú, dient-li que havia pogut resoldre el problema, li va entrar un missastge:
-Amb tot el dolor del meu cor, m’ha sortit un imprevist a la feina i no podré venir. T’estimo. Neptú.
Es va sentir perduda i desorientada, sense esma per a pensar... tan afectada i confosa, que ni tan sols s’havia a donat que el seu marit, aquell dia, portava un vestit blau marí amb una camisa blanca.
octavioms.blogspot.com
|
Contactes
Registra´t
