| |
JOSEP PLA I JORDI PUJOL
 dimecres 6/maig/2015 - 04:08  1005  0
Després de deixar la MR a la Plaça Catalunya, quan arribo a casa, em trobo amb un documental a la 2 sobre Josep Pla. La perspectiva del documental és espanyola i espanyolista, però les imatges i les paraules són les que són. No faig cap cas dels comentaris que em semblen desencertats, ni aconsegueixen fer-me mala sang. Sentir textos de Pla i sentir-lo parlar és genial. Perquè Pla no és només el nostre Montaigne sinó que, a més, és el nostre Oscar Wilde. No crec que hi hagi cap autor més citat a casa nostra pel que fa a les seves frases ocurrents. I a més és més coses: quan Pla fa descripcions líriques ens fa pensar en LES BUCÒLIQUES de Virgili. I quan és irònic en Voltaire. Anava a escriure que Pla és un escriptor bàsicament francès, però no és així, bàsicament és llatí, de la riba nord del Mediterrani i, si molt m’apures, empordanès, cosa que no eren ni Wilde, ni Voltaire. Vitalment, Virgili – el Virgili de LES BUCOLIQUES i el de l’ENEIDA perquè l’ENEIDA de Pla és el seu FRANCESC CAMBÓ i tota la seva obra de propaganda a favor de La Lliga – i l’occità Michel de Montaigne li són molt més propers. Potser es podria dir que Pla es un Wilde o un Voltaire atramuntanat, no sé.
El documental tracta de les relacions entre Pla i Jordi Pujol, que no van ser bones perquè eren dos galls a un galliner petitó com és Catalunya. Els temperaments són contraris: Pla és un escèptic, vell, materialista i alcohòlic. Pujol és un nacionalista, jove, idealista i minyó escolta. Pla està emprenyat amb Pujol perquè aquest el va fotre fora de Destino per lloar la dictadura de Salazar a Portugal. I Pla s’hi va tornar enfotent-se’n de que Pujol defensés una social-democràcia a la sueca perquè en aquest país no hi ha suecs. Però el cas és que Pujol mai ha estat un social-demòcrata, ni tant sols un liberal, sempre ha estat un demòcrata-cristià. Si no es va fer d’Unió és perquè necessitava fer-se un partit a mida per manar ell. Un altre aspecte és que l’idealista Pujol sempre ha estat multimilionari i això vol dir que quan ha hagut de tractar temes de diners no ha estat per romanços. Explica Pujol que quan Pla agonitzava el va anar a visitar i Pla li va demanar que fes un hospital a Figueres i ell el va fer. Penso que si Pujol hagués estat prou madur quan era l’amo de Destino no hagués expulsat Pla per defensar Salazar. Primer, perquè hi ha una cosa que es diu llibertat d’expresió, que a vegades els demòcrates oblidem i segon, perquè és una traïció nacional i intel.lectual fotre pals a les rodes a un escriptor que problament és i serà el millor prosista català de tots els temps. Salvant les distàncies, s’assembla al poc espanyolisme de Franco, al poc patriotisme de Franco, quan va permetre la mort de García Lorca, que hagués pogut ser el Shakespeare de les lletres castellanes com a poeta i com a dramaturg. El Pujol que posava pals a les rodes a Pla no era prou catalanista, prou patriota. Ignoro si després va rectificar, suposo que sí.
Dit això, Jordi Pujol és el polític català més important dels darrers 300 anys, infinitament més important que Francesc Cambó. Pujol, que diu que els dos polítics catalans que més l’han influenciat han estat Prat de la Riba i el Noi del Sucre, ho tenia fàcil: fer com Prat i fer que Pla treballés per a ell. Adonant-se’n que el Pla madur ja no és el Pla jove i, per tant, que les condicions les havia de posar molt més Pla que no pas ell.
L’egocentrisme de Pujol – que ha estat un dels seus càncers i també una de les causes del seu lideratge – en aquest cas és injustificable. Sembla com si Pujol no hagués entès Prat i, fet i fet, no l’ha entès mai: per a Prat el país era més important que el partit i el partit més important que ell. Per a Pujol ell i el partit i el país han estat el mateix. Convergència i Catalunya han estat Pujol per Pujol. Aquí hi ha un punt d’intolerància messiànica que fa que, més enllà d’estratègies comercials i polítiques, a vegades sembli que Pujol i Salazar, en el fons no estaven tant lluny i no vull continuar en aquesta línia perquè, malgrat els seus defectes psicològics, com ja he dit, considero Pujol el polític català més important dels darrers 300 anys. I un dels meus pares espirituals. Com Pla, xoc, doncs, de dos pares espirituals ( curiosament, els altres dos – Raimon i Estellés – resulta que tampoc no es van entendre mai i aquí jo crec que a qui li ha faltat generositat i lucidesa ha estat a Raimon, que també és una mica egocèntric: Estellés és després d’Auziàs March el millor poeta valencià de tots els temps: una disputa de gallets justifica que no li hagi musicat res – Estellés va dir que Raimon era un xulo piscines i que li queia gros – masses gallets per un país tan petit ).
|
Contactes
Registra´t
