| |
El color del vidre...
 dissabte 23/maig/2015 - 09:29  1381  0
Fou el primer dilluns de setembre del 2000 que la vaig veure per primera vegada. Estava allí, dempeus a l’andana esperant el tren. Duia uns pantalons texans i una camisa de color verd amb petites estampacions blaves i vermelles, combinades amb alguna de groga; la camisa era folgada i li tapava irregularment el cinturó de color blau que li feia joc amb les sabates blau marí. El seu cabell de color castany amb alguns bles més clars, era rinxolat i se li movia amb gràcia per l’efecte de l’aire que circulava. El conjunt era atractiu i es feia mirar malgrat que em va semblar que el seu nas era lleugerament gran i un xic corbat. No hi feia res perquè els seus llavis eren molsuts a l’estil de la Michelle Pfeiffer , i això compensava amb escreix donant-li una faiçó bella. A més a més, quan la vaig veure somriure obertament, en cedir el pas a una parella d’avis que volien pujar, me’n vaig enamorar. Aquell somriure ampli, tibant els llavis i mostrant unes dents perfectes i blanques, em va captivar.
Cada dia, durant els feiners, la veia arribar a la mateixa hora minut amunt minut avall: les 8 menys cinc . Es posava al costat d’una de les columnes que aguanten el sostre de la porxada de l’estació, llegint un llibre mentre esperava l’arribada del tren cap a Barcelona. Jo baixava a Sants i ella ho devia fer a Passeig de Gràcia, una parada més endavant que la meva. Vaig estar mirant si a mi m’aniria bé de baixar també a Passeig de Gràcia per a coincidir més estona amb ella, però vaig haver de desistir perquè la meva oficina quedava massa lluny i no em sortiria a compte. Tampoc era possible agafar un tren abans per a fer-ho perquè aleshores no coincidiria amb ella. Em vaig conformar a baixar una parada abans, però al menys, si em feia el trobadís per a viatjar amb ella, tindria mitja hora per a acompanyar-la.
Com que ella sempre es posava al mateix lloc, a esperar el tren, jo ja sabia on col•locar-me per a estar-hi a prop. Un dia les nostres mirades es van creuar i vaig aprofitar per a dedicar-li un somriure amable, que ella va respondre , tanmateix, amb un de seu, preciós i discret. El contacte, el primer, ja estava fet. Ara només era qüestió de seguir amb l’estratègia d’aproximació i “casualitat”. No va trigar gaire a produir-se tal circumstància. Va ser un dimarts, els vagons anaven plens com sempre i calia moure’s amb habilitat i agilitat entre la multitud de viatgers a la cerca d’un seient. Vaig haver de barrar el pas a un home i trepitjar una dona que, pobra, es va exclamar del dolor. Amb un “ho sento” vaig despatxar l’entrebanc i vaig aconseguir asseure’m just davant d’ella, en un dels compartiments de quatre seients.
Lògicament, vaig ser jo qui va iniciar la conversa amb un còmplice: “ja hi som, ara cap a la feina, no?” Ella em va respondre amablement dient: “oh, i tant! Com cada dia” . Estava clar que ja em reconeixia i em posava dins del grup de gent que tenia vista i que cada dia realitzàvem el mateix trajecte. Era un punt al meu favor!
Malgrat aquell primer èxit, la cosa no va tenir continuïtat perquè la gernació de viatgers m’impedien de tornar a “coincidir” amb ella. Si hagués estat així, ni que fos un parell de vegades, ja hauríem agafat confiança suficient per a que ens guardéssim un seient. Però un dia per culpa dels iaios, d’altres per uns excursionistes, i d’altres per culpa del munt de gent, la qüestió és que vaig trigar en aconseguir tornar a seure amb ella.
Havien passat, potser un parell de setmanes, i tot i que jo no desesperava i mantenia intactes les ganes de seure amb la noia dels cabells rinxolats, cada viatge matinal era una oportunitat que, un dia o altre, es concretaria i en sortiria victoriós del meu empeny. Era divendres i l’últim dia de la setmana en que se’m presentava l’ocasió. Decidit, em vaig posar al seu costat amb la determinació de que res ni ningú em separaria d’ella. El recordaré per sempre aquell divendres... La tardor havia irromput amb caràcter i ens avisava que el bon temps ja era pretèrit. Portava un jersei de llana amb coll de cigne, que li afavoria els trets arrodonits de la seva faç; era de color marró, com torrat, que li ressaltava el somriure. Un ble de cabell li queia per damunt el front fins a tocar les parpelles que en tancar-se, estirava els rinxols creant un moviment juganer i fascinant, alhora que li proporcionava una mirada misteriosa. Clavant-li una puntada de peu al carro de la compra d’una senyora, vaig aconseguir crear una mica d’embús al passadís que vaig aprofitar, amb hàbil maniobra i celeritat, per a avançar-me als que venien al darrera amb la mala intenció de privar-me del dos seients lliures que hi havia a meitat del vagó. Em vaig asseure i vaig deixar la cartera damunt de la butaca del meu davant. Quan algú s’hi volia asseure, amb fermesa (i una mica malcarat) informava que aquell seient era de la meva companya “que ja ve”. Girant el coll, i estirant-lo, com si fos una girafa, la vaig veure entrant pel passadís i li feia gestos ostensibles amb la mà. Ella... oooh, Déu meu.... em recompensà amb un somriure d’aquells que farien embadalir a qualsevol. I mireu si n’és de prudent (aquesta dona té totes les virtuts) que em va dir que no calia que li guardés, que ja s’espavilaria. “Total, és mitja horeta de no res...”, em va dir. I tant que calia!! Mitja hora era tota una vida! I la vaig aprofitar.
-Baixes a Passeig de Gràcia, oi? –li vaig preguntar just quan es tancaven les portes i el tren es posava en marxa.
-Sí.
-Jo no, I mira que m’agradaria poder fer una estació més!
-Vaja, què hi farem.
-Per què a tu, no et va bé baixar a Sants, oi?
-No. No em va bé, no.
-Ja m’ho pensava... Perquè si t’anés bé, hi baixaries, és clar.
-Segurament sí. És clar.
-És clar.
-I de tornada, a quina hora agafes el tren?
-Depèn – va dubtar- Depèn de com vagi la feina. I tu? –Ostres... li interessava saber a quina hora tornava jo!
-El de les vuit i deu.
-Ah. Tant tard no torno jo...
-Llàstima!
Em va mirar arrufant el nas com si ho lamentés, però no em va dir res.
La resta del viatge ja el vam passar parlant animadament de coses insubstancials, com si volguéssim treure ferro a la situació. Es notava que era una dona molt prudent i tímida perquè no parava de mirar per la finestra del vagó, com si li fes vergonya trobar-se tan a gust amb algú que li era quasi desconegut. Ho entenia perfectament jo, i tampoc la volia incomodar. Així que anava traient temes diferents que li interessessin i crec que vaig aconseguir que l’estona fos agradable i ens passés el temps volant. Que per què ho sé? Home! Doncs perquè en arribar a Sants em va dir:
-Oh, mira. Ja som a Sants! –com si tingués por que jo em descuidés de baixar.
Era guapa, amable i ara també podia assegurar que és una dona generosa i empàtica que es preocupa pels altres. En una paraula: Encisadora!
La mala sort feu que el dilluns no vaig poder arreglar-m’ho per a viatjar amb ella. I ens vam veure quan ja estàvem al vagó... ella en un extrem i jo a l’altre. No sé pas com va passar que estiguéssim tan lluny perquè a l’hora de pujar al tren estàvem de costat... Segur que la riuada de gent la va empènyer cap on ella no volia.
Després van venir uns dies en que no la veia. Potser estava malalta, vaig pensar, i no era gens estrany perquè els dies combinaven temperatures altes amb dies freds; i ja se sap que els canvis de temperatura són el millor per agafar un refredat.
No obstant, la sort em va acompanyar. Era un dimecres. El dia anterior, a l’oficina, vaig quedar per a reunir-me amb un dels caps de departament, però hi hauria d’anar una mica més d’hora. Em disgustava perquè això volia dir que no podria veure a la meva amiga car ja suposava que després d’una setmana ja estaria refeta del refredat. Quasi faig un salt d’alegria quan en arribar a l’andana la veig palplantada a la seva columna. Estava preciosa embolcallada amb una gavardina (estava clar que encara estava sota els efectes del refredat), i el cabell rinxolat caient-li per les espatlles. Sense pensar-ho ni un moment, m’hi vaig atansar i em vaig quedar quiet al seu costat. Passà just el que volia: que se sorprengués.
-Apa! –digué amb cara de sorpresa- Què hi fas tu aquí?
-Hahahaha, no m’esperaves, eh?
-La veritat... no. Que has canviat l’horari tu també?
-Només avui. I tu?
-A mi me l’han canviat i haig d’estar més d’hora a la feina...
-Ostres, vaja. És una mala jugada, oi? Bé, potser m’aniria bé, a mi també, anar més d’hora a l’oficina. Com ho veus?
Em va mirar amb els ulls molt oberts, com si no es pogués creure que estava disposat a fer aquell petit sacrifici per a poder anar plegats en el tren, cada dia!
-Et llevaries més d’hora només per coincidir amb mi? –em va preguntar mentre el tren xiulava avisant que ja havia arribat.
La noia va entrar al despatx del seu cap a la feina. Era un amic del seu marit que tenia un petit negoci d’informàtica, i que l’havia contractat, temporalment.
-Escolta, ja no l’aguanto més. Canviaré l’horari i vindré a les tardes si a tu et sembla bé, però no estic disposada a que aquest imbècil m’amargui cada dia, cada dia!, el viatge en tren. Ja en tinc prou!
-Vols dir que no exageres? –va demanar el seu cap.
-Que exagero? Tu no saps què és que cada dia, cada dia del món, se t’enganxi com una paparra a l‘andana mentre espero el tren. Haig de fer corredisses per a desempallegar-me d’ell i que no se segui al meu costat. Si ja faig fintes i tot per a mirar d’esquivar-lo! Mira, he arribat al punt de saber exactament on queden les portes del vagó quan s’atura el tren. Ja he aprés on m’haig de posar per a que pugui entrar en un vagó o altre, i faig veure que camino cap a un, i quan menys s’ho espera giro i pujo a l’altre. Tot per a despistar-lo! Però és que el paio és capaç de trepitjar nens i avis per a mantenir-se a prop meu. És horrorós el que arriba a ser de pesat.
-Coi, però no saps fer-li veure que no vols la seva companyia?
-Mira, l’altre dia em deia que miraria si podia baixar a Passeig de Gràcia encara que la seva feina està a Sants. T’ho pots creure? I no et pensis que li faig cas quan viatgem plegats, miro tota l’estona per la finestra encara que estiguem dins un túnel. Però ell, ni cas. Segueix parlant i parlant com si a mi m’interessés. Però és que no se n’adona que si volgués anar amb ell... coi, cada dia aniríem junts? Aquest paio és capaç de travessar dos vagons a rebentar de gent, amb empentes i ensopegades, fins que arriba a posar-se, dret, al meu costat. Jo llegeixo i ell em parla... és molt pesat. No hi toca, t’ho dic de debò. A més a més, em fa fàstic quan se’m posa dret al costat mentre jo estic asseguda a la cadira del passadís. El seu paquet em queda just davant la cara. Quin fàstic, Déu meu! Ah, i el paio va tan concentrat amb mi que un dia quasi es passa d’estació. El vaig avisar a temps i em va mirar amb una cara d’agraïment com si li hagués salvat la vida. Que no! Que el que volia és no haver d’aguantar-lo fins a Passeig de Gràcia!
L’amic somreia mentre ella es desesperava només de pensar en l’home que la perseguia cada dia.
-No te’n riguis, coi.
-Però és que no entenc per què et segueix si tu no li dones motius...
-Però no veus que s’ha fet una pel•lícula ell solet? Si és que em parla com si tinguéssim alguna mena de complicitat! Avui mateix em deia que agafaria un tren abans per a poder estar junts! I va i em pregunta que què em sembla. Ostres, és increïble.
-Em sap greu, de debò, però no et puc donar hores a la tarda...
-Doncs plego!
octavioms.blogspot.com
|
Contactes
Registra´t
