| |
La mare circumstancial
 diumenge 31/maig/2015 - 02:30  1318  0
-Ja hi som, senyora! Carrer dels Sants Sagraments número 22 -anuncià el taxista.
Ella va esperar, uns instants, asseguda al seient del darrera del vehicle creient que el xofer li obriria la porta ajudant-la a sortir. Debades. L'home va anar directament a la part posterior del cotxe i, després d'obrir el capó, començà a extreure les maletes de la senyora.
Aquesta, en veure que l'home no s'havia adonat del detall (qui sap, potser s'estava fent l'orni), i que estava entretingut amb les maletes, va decidir baixar sense l'ajut del taxista. Amb cara enutjada es va situar a la vorera, d'esquena al taxi, i es fixà en l'edifici. Era alt. El mirà de dalt a baix torçant lleument els llavis amb un cert disgust.
“Millorable!” -va pensar
-Son 49 euros amb 98 cèntims -li va dir el xofer que ja havia deixat les maletes, perfectament alineades a la vorera al costat de la dona.
Ella ni se'l va mirar. Posà la mà a la bossa, remenà amb dits àgils i va allargar un bitllet de 50 al taxista.
-No em torni el canvi. Prenguis alguna coseta -digué la senyora sense deixar de mirar l'edifici.
El conductor, clarament molest pels 2 cèntims de propina que li restaven, no va poder reprimir fer-li un comentari:
-Senyora, moltes gràcies. Es nota que està satisfeta amb el servei rebut -digué carregant de sarcasme l'agraïment.
-Millorable, senyor taxista. El servei és millorable.
El pobre home no sabia si etzibar-li un clatellot o deixar-la estar i marxar. Va decidir el segon i es disposà a anar cap a la porta del cotxe.
Tot just l'havia obert quan va escoltar la senyora que encara estava immòbil a la vorera.
-Ehem! Senyor taxista... No s'oblida d'una cosa?
Aquest encongí les espatlles tot posant cara de vaca perquè no entenia què li estava dient.
-Avisi al porter, home!! No voldrà que entri jo les maletes, oi?
Si les mirades poguessin fondre, la senyora ben vestida, digna, estirada, altiva, arrogant i desdenyosa... s'hauria convertit en una muntanyeta llefiscosa de pell i ossos. Però no. Les mirades no fonen i el taxista, maleint per dessota el bigoti, s'atansà fins a la porta de l'edifici. Allí, obrí la porta cercant amb la mirada al conserge. El veié rere el mostrador de l'ampli vestíbul.
-Hi ha una senyora aquí fora que li demana que surti.
No va esperar cap resposta i deixà enrere el portal amb pas decidit direcció del cotxe. No es va atrevir a mirar la dona que seguia impertèrrita a la vorera, al costat de les maletes. Engegà el motor, i sortí fent xisclar la goma de les rodes com si hagués començat un ral•li.
(Si la dona hagués pogut mirar a l'interior del vehicle, hauria vist que feia un gest molt significatiu amb la mà encongint quatre dits i deixant-ne un de ben estirat. El dit del cor, concretament).
El conserge aparegué pel portal traient, amb una certa timidesa, primer el cap i després la resta del cos. Naturalment, va reparar en la presència d'una dona... molt elegant, d'uns 35 anys, prima, de cabell castany llis que li queia (amb gràcia, tot s'ha de dir) per ambdós costats formant una mena d'ondulació convexa per damunt de les orelles. Per damunt, una bona mata de cabell li cobria la part superior del cap anant des del front fins els occipitals i allí, recollit, per a deixar caure, graciosament, una cua orgullosa. El porter, en veure-la, se li va ocórrer pensar que li devia costar de parpellejar de tant tibats que duia els cabells.
El va treure de l'abstracció la veu de la dona.
-Es pensa quedar escanejant-me tota des del portal o vindrà a fer la seva feina?
Ràpidament, l'home va reaccionar i s'atansà a la dona que, amb un sol gest, li va indicar les maletes. El missatge era clar: “agafa les maletes, tros d'ase!”.
De fet, el conserge ja estava avisat de que havia d'arribar una nova veïna a l'edifici i per aquest motiu, va deduir que la “nova” era l'estirada que tenia al davant. Li va agafar les maletes... bé, ho intentava. Cinc maletes, totes d'igual color, forma i material, i ell només disposava de dues mans amb els dos braços respectius.
Amb esforç, i tres viatges d'anada i tornada, va deixar les maletes just al costat d'un dels ascensors amb que comptava l'edifici. Fet això, es situà rere el mostrador de consergeria. Prèvia comprovació de la personalitat de la senyora, li lliurà les claus de l'habitatge llogat i es va posar a la seva disposició per a explicar-li tot el que calia saber per a fer anar els electrodomèstics, la calefacció, etc. En fi, les coses normals que a tothom li interessa saber quan arribes a una casa per primera vegada. A tothom menys a la senyora Cristina Puigpelat Comasolives, jutgessa.
Quan va veure que es quedava quieta davant la porta de l'ascensor (ni el mirava), sense fer el gest de cridar-lo, ja va saber que hauria d'anar i fer-ho ell. Ho va fer. Les portes es van obrir i ella entrà dins i es girà mirant-lo. No es movia. Cap amunt. El conserge va intuir que ell havia d'entrar les maletes a l'ascensor i ho va fer. Sortí. Va prémer el botó de la cinquena planta. Les portes es tancaven. Uf, ja se'n va (va pensar ell). La senyora (oh!) va moure una mà... per a tornar a obrir les portes i se'l mirava fixament. “D'acord, entesos...” El porter va entrar a l'ascensor i va prémer de nou el botó de la cinquena. Les portes es tancaren.
Li va haver d'entrar totes les maletes i deixar-les al mig de la sala.
-Gràcies.. dallonses... quin és el seu nom? -es va interessar la senyora amb mig somrís forçat.
-Em dic Carmel.
-Ah, molt bé. Carmel. D'acord... Uhmm, Carmel, dallonses...
-Si?
-Ha de saber que pago molts diners pel servei de porteria i espero no haver-me de queixar a l'administrador. Li ho dics des de bon començament perquè desitjo que tot vagi rodó, rodó!. D'acord, Carmel?
El conserge va marxar i no va gosar a esbufegar fins a estar dins de l'ascensor.
“Que no em passi res amb aquesta peça” -va dir en veu baixa.
L'edifici ubicat al número 22 del carrer dels Sants Sagraments era dels més alts de la població: 10 plantes. En cadascuna d'elles, només dos habitatges de més de 200 metres quadrats amb dues terrasses amplies amb vistes al mar. La façana combinava, amb elegants simetries, parts d'acer brillant amb maons de color vermell conferint-li un aspecte de moderna sobrietat que el distingia de la resta de construccions del voltant, on hi abundaven els edificis de, com a màxim, cinc altures, i que semblaven extrets d'un mateix patró arquitectònic. L'edifici del carrer dels Sants Sagraments tenia també un altre detall diferenciador: un nom. Sí, per tothom era conegut com l'Edifici TALAIA, i l'havia fet construir un empresari a qui li agradava presumir del seu estatus econòmic passejant pel poble amb uns impressionants cotxes esportius d'importació. La seva idea era que a casa seva només hi podia ser el bo i millor de la societat. Gent del seu nivell i que socialment donés brillantor a la seva obra. Per això, va dotar el Talaia amb tota mena de serveis exclusius com una piscina privada enorme envoltada de gespa i moreres frondoses que proporcionaven abundant ombra a l'estiu, i que, a l'hivern, li donaven un aspecte bucòlic amb les branques nues. Ah! Que les fulles cauen i omplen la gespa? Cap problema. El servei de jardineria era l'encarregat de que tot estigués sempre en condicions òptimes.
Una pista d'esquaix i una de tennis completaven les possibilitats d'esbarjo pels veïns.
Un amplíssim vestíbul molt gran i moblat, amb els terres de marbre; dos ascensors amplis emmoquetats i moblats amb un parell de cadires cadascun d'ells i, naturalment, de sengles miralls de cos sencer. El personal de servei, naturalment, disposava d'un ascensor independent que era el que s'emprava, també, per a pujar materials i mobles quan convenia.
No hi podia viure qualsevol al Talaia. Ja no es tractava, només, de que el preu de lloguer era inabastable per a la immensa majoria. També calia tenir un cert “pedigrí”, com acostumava a dir el propietari a l'administrador de la finca. Tenir diners, molts diners, no era prou mèrit per a poder anar-hi a viure. Imprescindible, això si. El pretendent havia d'aportar, a més a més, una qualitat afegida en forma de prestigi social o professional.
Curiosament, els 20 pisos de l'edifici sempre estaven ocupats i des del mateix moment en que es va acabar de construir. És clar que, de tan en tan, alguna de les famílies, per raons diverses, havien abandonat l'habitatge. Quan això succeïa, sempre hi havia una llista considerable de candidats a ocupar-lo, de tal forma que aquest romania buit només durant el temps necessari per a efectuar les obres de neteja, reforma i decoració (que indicava el següent inquilí).
En Climent Mont era l'administrador de l'Edifici Talaia. Anys enrere havia estat gerent del club de tennis d'on era soci l'amo del Talaia. Cert que, ho deien els de la junta directiva, no destacava per la seva eficiència en el maneig dels assumptes del club però, en canvi, palesava unes formes exquisides en el tracte als socis. I això feu que el senyor Deulofeu, l'amo del Talaia, el volgués contractar com a administrador. Un edifici de categoria requeria un tracte adequat als que l'habitarien.
A més a més de l'empresa de components i accessoris d'automoció, el senyor Deulofeu havia aprofitat, durant l'època de disbauxa econòmica, per a aixecar unes quantes promocions d'habitatges que li havien estat molt rendibles. Per a construir-les, va comptar amb els serveis d'un jove que era fill d'un famós i exclusiu arquitecte. És clar que el jovenet també va fer la carrera d'arquitectura i això volia dir que, per una banda, la firma tècnica de la construcció gaudiria del prestigi del cognom del pare i del seu gabinet; i, per l'altra, els preus pels seus serveis serien considerablement més baixos. Tot eren avantatges, pensà Deulofeu quan se li va ocórrer la idea. I prou que va fer-ne ús d'aquella circumstància. A tots els edificis hi va fer posar un cartell enorme on hi apareixia el cognom del jovenet: GIRBAU. És clar, òbviament, ell ja procurava posar el nom amb lletra ben petita.
En canvi, el Talaia sí que el va fer el pare Girbau. “La inversió i el propòsit s'ho valien”, reblava sempre que en tenia l’oportunitat.
La senyora Cristina Puigpelat i Comasolives no va trigar a fer amics a l’edifici. A la família Boronat, per exemple, ja els va recriminar que els fills (dos menuts, nen i nena de catorze i setze anys, respectivament) feien massa soroll quan entraven o sortien de casa seva.
-És del tot intolerable –li va dir a la mare de la canalla.
La senyora Boronat es va quedar estupefacta quan va escoltar la jutgessa mentre compartien el trajecte en l’ascensor des de la cinquena fins al vestíbul. A la nit, quan el marit va arribar a casa, li va explicar el retret que li havia fet la nova veïna.
-Vaja –és tot el que va encertar a dir el marit.
Es veu que això de ser jutgessa déu ser quelcom molt important, pensava en Carmel, quan li va explicar al senyor Climent l’episodi de l’arribada de la nova llogatera. Aquest es quadrà i molt seriosament li digué:
-Pobre de tu que tinguem problemes amb aquesta senyora!
Dia a dia, la jutgessa palesava que la població de l’edifici contenia un bon nombre de nens i nenes que omplien (envaïen) el jardí i demés instal•lacions comunes. El perfil dels veïns, a ella no se li escapà el detall, era majoritàriament el de famílies de pares quarantons (tret del senyor Gibert i la seva esposa, que rondaven els 80), amb fills. Fou la dona del Dr. Calvet, un eminent cirurgià cardiovascular, qui la va fer sentir com a un “bitxo rar” en aquell context de famílies. Era divendres a la tarda i es disposava a anar a Barcelona per a veure “La donna del lago” de Gioachino Rossini; una òpera no gaire coneguda, i segons deien una mica estranya, però que entrava dins del seu abonament. El Dr. Calvet i senyora habitaven un dels pisos de la 8a planta (com més amunt vivies, més cars eren els lloguers) i l’ascensor es va aturar a la planta d’ella, la cinquena. Després del “bona tarda de rigor”, i mentre baixaven, l’esposa del Dr. Calvet li va deixar anar una pregunta que la trasbalsà:
-I vostè, no en té de fills?
La pregunta la va agafar totalment desprevinguda. “Fills?” –pensà-. Mai s’havia plantejat tenir fills... Havia tingut processos d’aproximació amb homes però mai havia tingut una parella amb tots els ets i uts. De forma sobtada se li aparegué la imatge de l’Higini com a únic home amb qui havia tingut una relació... més o menys. L’Higini era un advocat de l’estat, número ú de la seva promoció, doctorat Cum Laude per unanimitat del jurat, Màster en dret Canònic, catedràtic d’una de les universitats més prestigioses del país, i que estava fent carrera política d’èxit. Tothom deia que l’Higini seria president...
-Sí –va respondre.
No s’hauria pogut determinar a quina de les dues dones de l’ascensor se li va posar una expressió de sorpresa més còmica i desencaixada.
-Sí – va tornar a dir la jutgessa amb els ulls oberts per la sorpresa d’escoltar-se a dir que tenia un fill... que no tenia!
-Oh! – va dir la senyora de Calvet amb l’estupefacció dibuixada a la faç.
Les portes de l’ascensor es van obrir i ambdues van sortir al vestíbul on en Carmel ja es disposava a sortir de rere el mostrador per a obrir la porta del carrer a les dues dones.
Des del taxi, de camí al Liceu, la Cristina Puigpelat i Comasolives, jutgessa, va fer una trucada al seu antic amic Higini:
En sentir la seva veu, va anar directament a allò que li interessava sense un previ hola ni altra mena de salutació:
-Higini. Necessito veure’t ara mateix!
-Cristina? -respongué l’Higini amb incredulitat després de no saber res de la seva amiga en molts mesos.
-Ai, carallot! Que no em sents?
-Sí, però després de tan temps... Què vols?
-Coi, ja t’ho he dit! T’haig de veure avui mateix.
La jutgessa va renunciar a “La donna del lago” perquè l’assumpte del fill li era prioritari. Havia fet un salt al buit afirmant, per a pròpia sorpresa, que en tenia un, i ara havia de fer el que fos per a donar versemblança a dita afirmació.
El maître els va acompanyar fins una taula “discreta”, tal com li havia demanat la senyora.
-Els complau aquesta? –va preguntar amb sol•licitud l’home de l’esmòquing.
-Millorable, però ja ens està bé –digué la Cristina mentre s’asseia.
-Cristina, què passa? –va inquirir l’home mentre s’asseia també al davant d’ella.
-Higini – va començar la dona amb el rostre molt seriós- hi ha alguna dona?
-Com? –l’home estava estupefacte per la pregunta de la seva amiga.
-Que si surts amb alguna noia, coi.
Mig balbucejant, l’home li va dir que no. Que des que ells dos havien trencat, no hi havia hagut cap dona.
-Molt bé, doncs. Higini... demana’m per casar-nos!
Un cambrer s’havia atansat fins la taula per recollir la comanda del que volien aquells clients, però en escoltar la proposta de la dona es va penedir i va començar a recular d’esquenes, fins que ella li ordenà que tornés.
-Vingui! – va dir ella.
El cambrer, amb els ull ben oberts, s’hi acostà amb precaució mirant de somriure amb forçada ganyota.
-Sí?
-Dos tes.
Amb la cara enrogida per la sorprenent petició de la seva amiga, l’home no encertava a dir res coherent i només deixava anar grunys inintel•ligibles.
-Un dia em vas dir que m’estimaves, no és cert?
-S-s-s-sí,
-Doncs ja està. Ens casem i no se’n parli més.
L’Higini, que no sabia com posar-s’hi ni què dir, somreia amb aquella estúpida expressió que fem quan un estranger ens parla i no l’entenem.
-Què?? Parla, coi! Sí o no?
-S-s-s-sí. Clar, vaja, com tu vulguis...
-Perfecte! Doncs ja em pots portar a casa, hem de començar a parlar de la cerimònia. Vas a treure el cotxe del pàrquing? T’espero a l’entrada. Ah! Per cert, adoptarem un nen!
Tot just sortir de l’aparcament, l’Higini va veure la Cristina Puigpelat i Comasolives, jutgessa, plantada a l’entrada. Estava atabalat, trasbalsat, sotragat, noquejat.. i encara li rebotaven les paraules de la seva amiga pel cap quan va veure el gest que li feia la dona apressant-lo:
-Vaaa!!!!
Va accelerar just quan tot es va tornar obscur sobtadament. L’última cosa que va escoltar fou un crit, un insult. I un cop somort. Al seu cap, però, encara hi va ressonar la veu d’ella:
-I adoptarem un nen!
octavioms.blogspot.com
|
Contactes
Registra´t
