| |
|
| |
|
 |
|
| |
|
| |
Article del bloc de TomasM-Porta
|
|
| |
REFLEXIONS DESPRÉS D'UNA GUÀRDIA DE VIOLÈNCIA DE GÉNERE.
 dimarts 2/juny/2015 - 06:51  965  12
Ho trobo al.lucinant. La presunció de culpabilitat que tenim els mascles al món judicial es delirant i alimenta la misogínia. Jo no sé com no se n’adonen. Avui la jutgessa del 3 de Vido de Barcelona, abans de celebrar la compareixença que marca la llei – és a dir, abans d’escoltar els advocats de les parts i el fiscal – ja ens fa saber que acordarà l’ordre d’allunyament. Si això és així, no s’entén perquè s’ha de fer la compareixença legal. Els jutges poden prendre les seves decisions només a base de prejudicis ideològics i els actors jurídics no cal que ens molestem a fer la nostra feina. La dona és la pobra víctima i el mascle és el malfactor malvat. D’aquesta situació discriminatòria els mitjans de comunicació en tenen molt la culpa. Ressalten molt els casos de violència masclista i no ressalten gents els casos de violència femellista, que també existeixen. Fins i tot jo diria que molts casos de violència masclista són conseqüència de la violència femellista i al revés. Es a dir, si arribem a la conclusió que les dones són les bones i els homes som els dolents, quin sentit té que les dones continuïn tenint parella? No seria més lògic que si volen estar acompanyades ho estiguessin d’altres dones i que si volen tenir fills acudissin a la fecundació in vitro?
Pel que fa als homes val a dir que, si jo en comptes de tenir filles tingués fills, els hi desaconsellaria de tenir parella i encara més de conviure amb la parella perquè tenen totes les de perdre. Abans la dona tenia una superprotecció civil que deixava l’home en una situació econòmica precària, ara la dona té una superprotecció penal que deixa l’home en una situació jurídica precària: el caprici de qualsevol dona pot fer que, com a mínim, passi una nit al calabós i que si la cosa es complica vagi a parar a la presó i ho perdi tot. No serà la denunciant qui tindrà la càrrega de la prova, com passa a tots els processos judicials que qui demanda ha de provar el que diu, sinó que és l’acusat qui ha de provar la seva innocència. Sent així les coses els processos de violència de gènere es converteixen en processos inquisitorials aplaudits per la demagògia populista dels mitjans de comunicació.
Tota aquesta situació demana a crits el naixement d’una nova ideologia que equilibri la situació de discriminació jurídica en que es troben els homes. No se si se’n dirà masculinisme i s’enfrontarà amb el feminisme. El que és una pena és que els uns i els altres no siguem capaços de crear un humanisme personalista que englobi els dos sexes en una dinàmica de cooperació i no de lluita, però això segurament és tocar campanes i no està pensat per a la raça humana.
En un dels dos casos que tinc avui l’agressió del meu client a la seva dona és quasi evident perquè aquesta presenta una ferida i és poc probable – que no impossible – que se l’hagi fet d’una altra manera. Però l’altre cas en el que es denuncia són maltractament psicològics la resolució de l’ordre d’allunyament, sense cap antecedent penal de maltractaments, és abracadabrant. El meu client reconeix que, efectivament, ell ha insultat i ha amenaçat la seva dona però diu que igual o menys que la seva dona l’ha amenaçat i ha insultat a ell. Finalment, quan la dona compareix resulta ser una dona robusta i que sembla actuar sense masses contemplacions; que no sembla precisament una angeleta, vaja. Però és igual, qui haurà de tocar el dos de casa seva – que és un pis ocupat que ens demostra la misèria que hi ha en aquesta Barcelona de disseny que es considera la ciutat més xula del món – és el home. Es evident que la injustícia genera ressentiment i que el ressentiment pot generar violència: per què no s’estudien mètodes per a que hi hagi una justícia equilibrada i s’eviti el ressentiment?
Aquesta situació de privilegi jurídic de la dona fa que em plantegi molt seriosament si de debò és sensat tornar a tenir parella. La pulsió eròtica ja no m’arrossega com quan era jove. Es cert que necessito companyia. Es cert que em sento sol i que m’agradaria conviure amb una dona, però cada vegada que estic de guàrdia de violència de gènere tinc pànic. I, a més, penso que perdré la meva llibertat a fer el vulgui, perquè a les llars manen les dones. No es pot tenir tot, però el més sensat sembla que és aprendre a estar sol. Deixo l’enamorament de banda: si l’enamorament fa acte de presència – cosa que seria estranya a la meva edat, però de més verdes en maduren – m’arrossegarà la corrent i passarà el que hagi de passar des de la pura irracionalitat del desig.
|
|
|
 |
| |
|
| |
Escriu articles al teu bloc
|
|
| |
|
| |
Comentaris sobre aquest article |
|
|
| |
jean |
Problemes personals
Wednesday, June 10th 2015, 4:13 PM
Definitivament el tema d'aquest blog no és/era la violència de gènere sinó el teu problema i els teus plantejaments, a l'hora d'avui i tenint en compte totes les informacions i tots els punts de vista professionals - que no pas personals i realment subjectius -, amb la sensatesa de tenir parella o no: i en realitat et trobes en un carrer sense sortida i - conscient de l a teva sol.litut - estàs ben 'acollonit' si hi vols posar remei. La confiança a un/ dona/home sobre la base de l'amor, de o de l'amor/amistat sembla que et faci pànic... realment. I fins i tot et controles la pulsió eròtica (?!), de la por que et fa sentir-la projectada sobre algú més jove que tu...
"Aquesta situació de privilegi jurídic de la dona fa que em plantegi molt seriosament si de debò és sensat tornar a tenir parella. La pulsió eròtica ja no m’arrossega com quan era jove. Es cert que necessito companyia. Es cert que em sento sol i que m’agradaria conviure amb una dona, però cada vegada que estic de guàrdia de violència de gènere tinc pànic. I, a més, penso que perdré la meva llibertat a fer el vulgui, perquè a les llars manen les dones. No es pot tenir tot, però el més sensat sembla que és aprendre a estar sol. Deixo l’enamorament de banda: si l’enamorament fa acte de presència – cosa que seria estranya a la meva edat, però de més verdes en maduren – m’arrossegarà la corrent i passarà el que hagi de passar des de la pura irracionalitat del desig.
Pel què sembla la teva experiència professional no t'aporta la saviesa i la distància necessàries per separar les vides individuals de la individualitat de cada vida. I fins i tot t'ho prens en sèrio i perds la empatia i el respecte. L'objectivitat (que t'exigeix la teva professió (prova = certesa; no prova = dubte = falsa imputació) s'ha apoderat completament de la teva opinió personal subjectiva...
Fa molt de temps que el feminisme (però molt eh? - ho saps?) diu que el masclisme no és un producte exclusiu de l'home, sinó de la dona també, i que crida: "dona, allibera't". Amb això no et dono per res la raó dels/en els casos que defenses i de les raons que dones per a opinar com opines: com a advocat tens el do de manipular les opinions i els fets de manera que es puguin interpretar així o d'una altra manera. I per tant, aquí et deixo amb les teves afirmacions.
El què és clar és que no has entès que el feminisme no té res a veure amb els prejudicis judicials que poses sobre l'estora, i que la manera que tens de treure'n conseqüències no és gens afalagadora per la dona, i molt defensora de l'(auto)protecció per part de l'home, una actitud molt escampada en el masclisme dels homes que fan culpables a les dones del seu propi masclisme (no ho dius així però casi). - Enhorabona, mascle.
Si haguessis tingut fills, segurament no hauries fet aquest discurs. De ben segur. Però no sé si hauria estat pitjor encara, en el cas d'una filla, o d'un fill, de qualsevol manera pitjor... (¿?)
Potser ja està bé que no en tinguis. Es tota una elecció respectable en ella mateixa.
|
|
zinc |
NO
Monday, June 8th 2015, 3:24 PM
estic d´acord en absolut.
En primer llóc sé llegir ,quedi clar i naturalment també sé que quan una resposta no satisfà,s´utilitza el "no has llegit bé",també se que no cambiareu d´opinió,llavors el meu esforç és herm i no val la pena i per descomptat no em vull barallar ni tampoc ser jutjada,ni molt menys explicar la meva história.
Sols ús voldria demanar una cosa,Persi envia el teu blog al col.legi d´advocats i sobretot ensenyals-hi a les teves filles,si et donen la raó és que jo estic molt equivocada.
I tú Alarico no adoptis sius plau,una criatura necessita de dues persones.
Aquí ho tanco.
Dolors.
|
|
alarico |
Totalment d'acord
Tuesday, June 2nd 2015, 7:20 AM
Encara tenim fresc el cas de l'ex ministre de Justicia i ara eurodiputat Juan Fernando López Aguilar, al qual la seva ex dona va denunciar per maltractaments. A conseqüència de la denuncia aquest senyor ha sigut apartat del PSOE i se n'ha fet un ercarni públic.
En López Aguilar sempra ha afirmat que les acusacions són radicalment falses.
Durant el procès judicial no s'ha aportat cap mena de prova, i la investigació no ha donat cap resultat. Finalment la seva ex dona ha retirat la denúncia. Retirada la denuncia el procès s'atura i la ex dona no pot ser denunciada per denuncia falsa.
Em pregunto quants casos hi ha com aquest. A nivell personal en conec dos, de primera ma, on la dona amenaça al marit amb l'infern d'una denuncia per maltractaments per tal d'aconseguir un bon conveni de divorci. Dels dos casos un no ha cedit a l'amença i ha patint un veritable infern, per al final acabar siguent declarat innocent. Això sí, la visita dels Mossos a la feina i la nit al calabos ni li va evitar ningú.
El millor avui en dia, si ets home, és no casar-te ni ajuntar-te. Espero que un futur no molt llunyà els homes podrem adoptar fills. Perquè avui en dia el més probable és que et deixin sense fills, sense pis i sense feina.
|
|
|
|
| |
Escriu el teu comentari per aquest article |
|
|
|
| |
Ho sentim, els usuaris no registrats no poden escriure comentaris
| Registra't |
| |
|
|
|
Contactes
Registra´t
