| |
Per sempre
 dissabte 20/juny/2015 - 11:18  1440  0
Per sempre ///
No plovia, però el cel era d’un gris fosc que feia pensar que no trigaria gaire a fer-ho. Ràfegues de vent incrementaven, encara més, la sensació de tempesta imminent. Des del darrera dels vidres de la finestra, contemplava com la gent s’apressava a arribar on fos que anessin, tement ells també, que els caigués un diluvi.
Somreia pensant que sovint anem de forma inconscient, automàticament, a fer quelcom. Fins i tot la gent tenia la percepció que per anar a navegar, o a la muntanya, no calia anar preparat adequadament. Com si anar amb un veler equivalgués a un trajecte de taxi; com si anar a buscar bolets, per dir quelcom simple, era semblant a anar a comprar tabac al carrer de sota casa.
Vist des d’un cinquè pis, les persones es veien petites i vulnerables. Sempre tenia la idea de que un peu gegantí podia aparèixer sobtadament i esclafar impietosament les vides menudes que pul•lulen allà baix, exactament igual que ho fa algun humà amb les formigues que entren i surten del seu cau.
I de sobte, es posa a ploure i comencen a córrer com si l’aigua els pogués fer cap mal: passen entre cotxes aparcats, salten bassals, creuen carrers sense mirar tement a les gotes d’aigua inofensiva, i exposant-los a morir sota una roda. Allà on quasi carranquejaven, es marquen uns bons esprints; la parsimònia la substitueixen per corredisses; el passeig pel neguit de trobar aixopluc.
Quan plou m’agrada encendre el foc de la xemeneia. Privilegis de viure en un àtic! (encara que no tingui ascensor) Trobo a faltar l’olor de la terra mullada, aquella fortor agradable que s’enfila per les narius fins el cervell, obrint les capsetes de records dels dies passats entre pins i faigs, entre alzines i gerds; la suavitat de la fullaraca o el soroll somort de la pinassa quan les trepitges; emmotllar els peus dins la molsa; les teranyines que es dibuixen per minúscules gotes d’aigua atrapades...
M’assec en una butaca, amb les cames encongides i les abraço mentre veig com el foc es va fent gran, creixent a batzegades fent crepitar l’escorça que surt disparada fumejant. La dansa de les flames, elegant i vigorosa, m’hipnotitza i no puc apartar la mirada veient com s’estiren, com si pugnessin per escapar dels troncs que les alimenten, i fugir per la xemeneia cap el cel. Embadalida, la ment en blanc, entre el groc i taronja de les flames, hi apareixen imatges difoses, escolto rialles i al cap em ressonen paraules d’amor. El meu amor... la vaig estimar tant, tant! Aquí, davant la llar de foc, ens hi passàvem hores mirant la màgia de les flames; jugàvem a creure que les brases eren diamants i que érem riques; posàvem una flassada al terra i ens hi assèiem per menjar-nos una pizza a la vora del foc, sentint com les galtes se’ns cremaven i enrogien. L’escalf ens envaïa tot el cos i entre restes de menjar i gots tombats, ens despullàvem l’una a l’altra, peça a peça, mentre ens petonejàvem molt a poc a poc.
Agafo un coixí per a posar-me’l contra el pit i abraçar-lo amb força, és així com t’abraçava, amor meu. T’estrenyia tan que sovint et queixaves. Després, com ara, et besava el coll i les espatlles , i tu tombaves el cap enrere oferint-me tota la pell que calgués. Després, com ara, et treia la samarreta i tu alçaves els braços per ajudar; els teus pits eren perfectes com si un artista els hagués modelat fent-los amb la mida ideal per a les meves mans que no podien deixar d’acariciar-los, dibuixant cercles cada vegada més petits fins a arribar a ensopegar amb els mugrons. Amor meu... els teus mugrons em subjugaven quan es posaven erectes i durs com si reclamessin la carícia dels meus llavis. I a tu t’agradava tant que els besés, i a mi m’agradava tant besar-los i xuclar-los, acaronar-los amb la llengua mentre la teva respiració s’anava fent cada vegada més seguida i sonora. Aleshores, com ara, m’estrenyies amb els teus braços contra el teu pit impedint-me cap moviment, esclafant-me amb delir. Aleshores, com ara, et deixaves caure enrere d’espatlles oferint-me tot el teu cos, que reflectia la llum del foc amb ombres i clarors groguenques. Els teus ulls em miraven amb la lluentor de l’amor i el desig, i jo sucumbia abrusada pel foc de la teva pell.
El crepitar del foc augmentava la sensació de silenci. Les flames seguien dansant misteriosa i magnèticament. La teva faç es fa nítida entre elles i em somrius amb aquella ganyota d’entremaliada que m’enamorava. Amor meu... els teus ulls rodons i grans, foscos com la nit, culminats de celles gruixudes; els pòmuls arrodonits; la barbeta amb el sotet (de simpatia, sempre deies); els llavis molsuts que tan m’agradava mossegar; el nas petit i eixerit. Em somrius i sento que em dius que m’estimes, que em necessites, que em vols fer l’amor fins que brolli pel meu sexe tota l’essència que t’amarava la cara. Després, mentre jo encara em convulsionava, alçaves la cara i em miraves amb els teus ulls rodons, foscos com la nit, i em somreies. Com ara ho fas entre les flames del foc.
A fora la terrassa plou amb força i el terra està mullat, obro la porta de vidre i surto. Estenc els braços i alço la cara. Sento en tota la meva pell l’impacte de milers de gotes. El cel és de color gris fosc i tu em mires somrient amb aquella ganyota que m’enamora. “Tens fred?” Em preguntes i jo et responc que no, que mai m’havia trobat tan bé. Estires el braç cap a mi i t’agafo la mà, et segueixo. Mai havia estat tan feliç perquè t’enyorava molt. Avui has tornat i tornem a estar juntes. “Per sempre”, em dius. “Per sempre”, repeteixo.
octavioms.blogspot.com
|
Contactes
Registra´t
