| |
SON DEMOCRÀTIQUES LES LLARGUÍSSIMES CARRERES POLÍTIQUES?
 dimarts 16/febrer/2016 - 11:54  1789  0
Ja dic d’entrada que no m’ho semblen. En realitat penso que vivim a una societat democràtica més aviat poc democràtica. I que el fet que sigui poc democràtica fa que siguin possibles aquestes llarguíssimes carreres polítiques, aquests càrrecs polítics que passen de pares a fills com si fossin una dinastia monàrquica o aristocràtica o una empresa familiar. Sempre surten els mateixos cognoms i si mires la història política del país t’adones que la gran majoria surten de Sant Gervasi i Sant Cugat. Allà és, amb poques excepcions, on viuen els nostres patricis, vull dir els nostres oligarques, allà és on es casen entre ells i allà és on s’ho munten per continuar detentant el poder.
Com a botons de mostra podem mirar d’on són els presidents de la Generalitat i els batlles de Barcelona que hem tingut de la transició ençà i ens n’adonarem que Pujol, Mas, Maragall i Serra pertanyen plenament al nostre patriciat, mentre que podríem dir que Clos, Hereu i Colau pertanyen a les nostres classes mitjanes i que només en Montinlla va sortir d’allò que abans es deia proletariat. Com tothom sap el temps que han ocupat els uns i els altres els càrrecs tampoc no és el mateix: Pujol i Maragall s’han fet un tip de manar i Serra va deixar de manar a Barcelona per tal de ser vice-president del govern espanyol.
Les llargues carreres polítiques – que aquest volia ser el tema de l’article i d’una cosa me n’he anat a una altra – derivem de la falta de democràcia a la societat i als partits polítics. Tornem al començament: vivim a una democràcia partidista mitja dotzena de partits fan i desfan el que volen. No és una veritable democràcia perquè en una democràcia qui decideix bàsicament és el poble i aquí els qui decideixen són els partits, que per acabar-ho d’arreglar, si volen tenir possibilitats de governar, han de tenir ben content el status quo. Per això durant aquests anys les idees socials i econòmiques del PP, PSOE, CiU i PNB han estat bàsicament les mateixes. I guanyés qui guanyés sempre guanyava l’oligarquia. En realitat, doncs, des d’un punt de vista econòmic i social, es pot dir que hem viscut en règim de partit únic, on les diferències polítiques només eren de matisos i de noms.
Però és que dins d’aquests partits l’esquema general es reproduïa a petita escala i ens hem trobat amb una oligarquia del partit que s’hi ha mantingut anys i panys. Ja no parlo dels quadres menys visibles però molt importants, sinó fins i tot de la gent més visible d’aquests partits: quants anys fa que Rajoy, Arenas o Rita Barberà es dediquen a la política? I Iceta, Guerra, Chacón ? I els Pujol (abans que l’Oriol fos apartat pels tribunals)? Del PNB no en puc donar exemples perquè no conec suficientment el partit però crec que deu passar el mateix, tot i que és possible que m’equivoqui.
Aquestes oligarquies dels partits polítics fan possibles aquestes carreres polítiques llarguíssimes. Al costat d’aquells que donen la cara presentant-se a les eleccions hi ha tota una sèrie de gent que són els seus guarda-espatlles, la seva guàrdia de corps, que acaba de fer possible la possessió – per no dir la propietat – d’un partit. Finalment, jo no sé qui té més poder dins d’un partit si aquell que s’ha presentat a les elecions o aquells que sempre hi són però que mai no fan de cap de llista. El cas de la Dolors Montserrat o de l’Higini Clotas és paradigmàtic, per no parlar dels socialistes Javier Barrero i Jesús Caldera que van estar diputats duran 35 anys.
Per a mi la democràcia és una altra cosa. Primer, és una democràcia tant directa com sigui possible on el poble es representi bàsicament ell mateix i no sigui representat per gent que no coneix i que gairebé mai no defensa els seus interessos. Segon, vol dir unes institucions en les que hi ha d’entrar el major nombre de ciutadans possible, no en el sentit que hi hagi més i més càrrecs, sinó en el sentit que hi hagi els càrrecs imprescindibles, no es puguin repetir els mandats ( sóc cupàire en aquest sentit, què hi farem?) i, evidentment, que ningú ocupi més d’un càrrec ( quan un polític ocupa dos o tres o més càrrecs tinc la sensació que no confia en la gent del seu partit o de la societat i això no m’agrada ).
|
Contactes
Registra´t
