|
LA DOLORS MIQUEL PROVOCANT (?) L’ALBERTO FERNANDEZ DÍAZ.
dijous 25/febrer/2016 - 03:41 1880 1
Comencem pel començament perquè em fa l’efecte que hi ha molta gent que en parla sense haver llegit ni sentit el poema de la Dolors ( és curiós com en aquest estat de tertulians les persones en converteixen en poquíssimes hores en especialistes en el que convingui: ahir ens parlaven de física nuclear, abans d’ahir de la situació de la dona al Neptal i avui tots dolors-miquelistes experts. M’encanta – m’encisa!- viure en un país tan culte i saberut, tot i que no m’explico, llavors, el nostre elevadíssim fracàs escolar: deu ser la decadència de la raça, sinó és incomprensible ).
Total, que la Dolors Miquel, a l’Ajuntament de Barcelona, va llegir el poema que segueix:
“MARE NOSTRA
Mare meva, que no ni sé on ets,
de qui només en tinc el nom…
Mare nostra que esteu en el zel
sigui santificat el vostre cony
l’epidural, la llevadora,
vingui a nosaltres el vostre crit
el vostre amor, la vostra força.
Faci’s la vostra voluntat al nostre úter
sobre la terra.
El nostre dia de cada dia doneu-nos avui.
I no permeteu que els fills de puta
avortin l’amor, facin la guerra,
ans deslliureu-nos d’ells
pels segles dels segles,
Vagina.
Anem…”
Naturalment, el poema pot agradar molt, poc o gens tant des del punt de vista literari com des del punt de vista ideològic. Personalment, m’agrada des dels dos punts de vista. Es més. Fa molt temps que dic que la Dolors Miquel és la millor poeta de la seva generació. Pel meu gust, és clar. I, a més, és amiga. Ho dic per ensenyar les cartes des del primer moment.
Dit l’anterior – i passant de la literatura al Dret i la Política – penso que tothom té el dret a que no li agradi el poema i a trobar-lo immoral i fins i tot blasfem. El que no pot ser, crec, és que opinem que la Dolors Miquel – o qui sigui – te dret a llegir el que li doni la gana i tothom ho ha de donar per bo. Per tant, jo crec que l’Alberto Fernández Díaz tenia tot el dret del món a aixecar-se i a marxar. Punt i seguit, crec, havia d’haver dit que ho feia en nom personal i no en nom del PP i encara menys en nom dels cristians barcelonins. No crec que tots els votants del PP siguin cristians i encara crec menys que tots els cristians se sentissin ofesos pel poema de la Dolors ( he parlat amb cristians als que el poema els agrada ).
La segona cosa que jo crec que l’Alberto Fernández Díaz ha fet bé és dur el tema als tribunals. Si ell pensa que el poema és constitiu de delicte és el que ha de fer. És cert que a mi em repugna que al Codi Penal espanyol és coarti la llibertat d’expressió, com realment es fa i també és cert que opino que els articles que coarten la llibertat d’expressió estan derogats per la legislació internacional aplicable, però aquesta és una apreciació jurídica personal meva que altres juristes poden no compartir. I en definitiva posar en coneixement d’un jutge un pressumpte delicte no vol dir condemnar ningú. Qui condemna o deixa de condemnar són els jutges. Ho sigui que penso que l’Alberto Fernández Díaz també ho va fer bé si va arribar a la conclusió que el contingut del poema era delictiu. El jutge o el tribunal ja decidirà.
A partir d’aquí vénen les coses que ja no entenc ni comparteixo. Una que crec que és evident: molta gent anticatalanista, antifeminista i neofeixista s’han atrevit a fer de crítics literaris des d’un cànon inqüestionable i, el que és més fort, s’han atrevit a insultar, menystenir i blasmar la Dolors Miquel. Aquesta gent són un zero a l’esquerra intel.lectual però a l’hora són gent tòxica. Des de l’ignorància escampen odi i intolerància (després tenen els collos de dir-se liberals, quan liberal ve de llibertat i no de fascio, crec, vaja ). Jo no entenc com a l’estat espanyol aquesta gent pot tenir tan poder mediàtic, poden vendre tant. No m’imagino d’altres països civilitzats on aquests ximples perillosos tinguin tan poder. En el fons jo sempre he pensat que el paper dels mitjans de comunicació és educar la gent. Deu ser una concepció exagerada i és possible que també hagin de distreure, d’acord. Però pensar que els mitjans de comunicació han de fanatitzar i bunkeritzar la població em fa pànic. Ni els mitjans de comunicació cristians serveixen per a sembrar la pau, la concòrdia i la tolerància, ans tot el contrari. ´És penós.
El segon aspecte de la crítica, més civilitzat, més civil és l’afirmació que un poema com el de la Dolors Miquel no es podia llegir a l’Ajuntament de Barcelona perquè l’Ajuntament de Barcelona és de tots i aquell poema no representa a tots els barcelonins. I mira, en això jo també hi estic totalment d’acord. Es evident que el poema de la Dolors no representa tots els barcelonins ( el simple fet que a l’Alberto Fernández Díaz ho demostra ). Ara bé, què representa tots els barcelonins? I, encara, allò que no representa tots els barcelonins no pot tenir un caràcter institucional? Si això és així tenim un problema enorme. Per exemple, jo he estat criat al carrer de Sant Rafael i visc al barri de Sant Antoni, carrer del general Manso (nom genial per un general, tot s’ha de dir ). És evident que no tots els barcelonins són cristians, ergo s’haurien de treure tots els noms de sants de la ciutat i lògicament no hauríem de celebrar cap festa cristiana començant per la festa de la Mercè. Pel que fa al general Manso val a dir que a mi, en principi, tots els militars em cauen malament i ni en broma em representen (encara menys que els sants dels santoral cristià, perquè mira els sants en principi sembla que fan l’amor, tot qi que d’una manera massa mística pel meu gust, però és que els militars fan directament la guerra i això si que no ). Per acabar-ho d’arreglar, potser sí que el general Manso no va estar malament a la guerra del francès, però quan és va dedicar a perseguir liberals i a ser la mà dreta del nefast Fernando VII (que inexplicablement encara té el carrer de Ferran, que no em representa en absolut ), no em representa gens.
Vull dir que amb això que o bé tots ens tornem una mica tolerants o liberals i respectem les majories i les minories o ens tornarem bojos. Si, per contra, mirem que buscar els tres peus al gat, de no deixar-ne passar ni una i de pretendre que les nostres institucions siguin pucríssimament neutres no hi haurà res a fer. Crec.
|