| |
PUNT I FINAL
 dimecres 27/abril/2016 - 04:35  1815  1
Ahir m'havien de fer una colonoscòpia i vaig pensar que potser no sortiria del quirófan perquè estic fet un mil homes. Per passar l'estona vaig escriure aquest poema pensant en LE TESTAMENT de Georges Brassens.
PUNT I FINAL
No serà un dia solemne, serà un dia normal
aquell en el que el bon Déu o el mal dimoni,
em divorciïn de la vida, aquest incast matrimoni
i sense el meu permÃs posin el punt i final.
De sobte deixaran de tenir cap importà ncia
tots i cadascun dels projectes tan projectats
que aniran a parar a la paperera dels no nats
perdent tota Ãnfula de geni, tota arrogà ncia.
No bramaran per mi les mars, ni rebufaran els vents,
ni els cels s’arrufaran com s’arrufaren al Calvari,
la meva mort serà discreta, no en parlarà cap diari,
ni em plorarà ningú més que quatre amics o parents.
De Jericó no se sentiran ni flabiols, ni panderetes
malgrat que les meves muralles hauran caigut
el poeta més humil no em farà ni un vers eixut
per tal que la meva dona deixi anar una llagrimeta.
Serà un dia com jo sóc, ambiciós però mediocre
que multiplicarà ingenu projectes cap a l’infinit
i que quan es clogui el dia es tornarà a fer de nit
passant del blau cel al blau marà entre el roig i l’ocre.
No sé si em toparé amb en Pere i les seves claus
o si em toparé amb Llucifer que durà les seves
o si purgaré tots els meus alls i les meves cebes
o si en el no-res dormiré eternament i en paus.
Però ara i aquà tot això gens no em preocupa,
que prou feina tinc per seguir el meu camÃ,
ves a saber quin serà o no serà el meu destÃ,
per quins trencacolls o oasis faré la meva ruta.
Perquè ara i aquà hi som els dos i hi ets sempre tu
i no estic per cap mandanga terrenal o divina,
donam la mà i caminem i brinquem i riem, Marina
i que els mortals i els immortals no ens diguin ni mu.
I si uns dia, com sembla que als gens es preveu
que la forca de la mort se’ns dugui a l’altre barri,
tu digues a la forca soooo, que jo li diré aaarriiiii
a veure si la nostra convincent discussió la distreu.
Si la distreu que ens sigui donada una bona propina
que ens allunyi una miqueta del sinistre port,
que s’endarrereixi uns quants segles la nostra mort
i que els astres ens persegueixin gelosos, Marina.
I si els astres ens persegueixen i no els desastres
aniran passant els anys però mai no ens farem vells
i ajuntarem sempre amb delit i talent les nostres pells
rient-nos del moralista xaruc i de l’eunuc sapastre.
I si al final la mort ens caça en qualsevol parany
que sigui l’està ndard gloriós del teu bell somriure,
el que ens faci dir un adéu joiós a un joiós viure
poden dir que ens hem estimat i gaudit amb tot l’afany.
L’Hospitalet 26 d’abril del 2016
|
Contactes
Registra´t
