| |
QUI VA DIR QUE ALS CATALANS NO ENS ESPANTA LA FEINA?
 dijous 21/juliol/2016 - 04:55  1311  0
A casa meva el meu pare em deia que els catalans erem molt treballadors. I en presumia. Deia que la resta de la gent – volia dir la resta de la gent del món mundial, amb l’excepció dels alemanys i dels nord-americans- estava bé, però que a l’hora de pencar, que deia que era el que comptava els catalans – i els alemanys i els nord-americans- es quedaven sols. Que la resta o bé eren intel.ligents i no els hi calia pencar – els anglesos i els italians – o bé simplement tenien barra – els espanyols, els francesos, els sudamericans, etc -.
La veritat és que això que pensava el meu pare dels catalans hi ha molts catalans que també s’ho pensen dels catalans. És a dir que els catalans estem convençuts que som un poble treballador. Aquesta estranya autoestima – perquè se suposa que el treball és un càstig diví i, per tant, aquell a qui li agrada que el castiguin és masoquista (ergo els catalans seriem, en quant a amants del treball, masoquistes – els catalans l’hem mamat, a més a més de a casa, als mitjans de comunicació. Jo recordo que durant l’època de Franco es deia allò que “Los catalanes de las piedras sacan panes”, cosa que volia dir que ens havíem fet un tip de pencar per tal que Catalunya fos un racó de món relativament pròsper.
Més endavant, ja en plena democràcia, recordo que el President Pujol i el pre-President Mas en presumien i no es cansaven de repetir que Catalunya era i seria sempre un gran país perquè als catalans “no els espanta la feina”. És a dir, hi ha llocs del món que es veu que veuen a venir la feina i fugen desesperadament com si fos el Papu o Belzebú i nosaltres, en canvi, vé el Papu o Belzebú i el convidem a fer un pa amb tomàquet i discutim la jugada.
Francament, això de que als catalans “no ens espanta la feina” no ho veig gens clar. Cada vegada em topo amb més i més i més i més catalans que quan tenen una miqueta micona de feina els hi agafa un atac d’histèria i miren de fugir tant lluny com poden. Com si el contacte amb la feina causés una malaltia infecciosa que després no et pots treure de sobre per més esforços i vacunes que et posis.
Davant d’això – d’aquesta progressiva al·lèrgia dels catalans a la feina – penso que o bé no era cert el que deien els nostres progenitors i que els nostres avantpassats no eren tant pencaires com ens volen fer creure o bé que la raça ha evolucionat a bé perquè si el món està pensat per a que penquin dos o tres pobles i els altres visquin amb l’esquena dreta, nosaltres som tant petits – i eixerits, això sí – que el món pot prescindir de nosaltres i pot funcionar perfectament si només penquen els alemanys i els nord-americans. O no?
Escric aquest article després d’haver estat desatès – perquè atendre és tot una altra cosa – al Col.legi d’Administradors de Finques, on portava negoci pels seus col.legiats i a una oficina del Banc de Sabadell de la que sóc client (per poc temps). Si les entitats privades funcionen així, com no funcionaran les entitats públiques, allà on els individus cobren el mateix sou si resolen un o mil expedients?
|
Contactes
Registra´t
