| |
RITA BARBERÀ IN MEMORIAM – II O DELS SEUS ASSASSINS.
 dilluns 28/novembre/2016 - 03:17  1288  0
Una de les acusacions dels excompanys de Rita Barberà que més m’ha cridat l’atenció és que qui la van denunciar i/o criticar política i jurídicament són els responsables de la seva mort. I que la seva mort haurà de pesar sobre la seva consciència, si la tenen.
Francament, no penso que Rita Barberà tingués la pell molt fina. Tot i que sempre ens han dit que les aparences enganyen, jo la majoria de les vegades me les crec i el cas és que l’aparença de Rita Barberà ho era qualsevol cosa, menys el d’una personable feble. Ans al contrari, tant la seva constitució física, com mental denotaven una dona fortíssima, dura, incisiva i capaç de plantar-li cara a qualsevol que fos més feble que ella.
El problema – que potser va causar la seva mort per depressió o pel que sigui – fou quan ella deixa de ser l’alcaldesa omnipotent de València, que remenava les cirenes a l’Ajuntament, a la diputació, a la Generalitat, al PP i a tot arreu on es pogués remenar les cireres. El problema va ser quan va deixar de ser una forta i va esdevenir una dona feble.
I qui en té la culpa de que esdevingués una dona feble? Bàsicament els valencians, que no van revalidar la seva majoria absoluta i la van fer fora de l’Ajuntament. Jo crec que tenien dret a fer-ho, més que res perquè en democràcia és habitual que el poble voti el que li doni la gana i els governants vagin canviant de tant en tant. I qui més la va fer feble? Doncs la va fer feble el PP que li va donar una potada al cul i la va enviar al grup mixt del senat on, per cert, ella només feia acte de presència a l’hora de cobrar, cosa que no fa per una defensora dels interessos dels valencians, dic jo...
Ara bé, les acusacions del PP en el sentit de que criticar algú per la seva gestió i posar en coneixement de la fiscalia una presumpta corrupció equivalgui a l’assassinat d’una persona em sembla fortíssim. Se’ns vol dir, potser, que ningú no ha de criticar els nostres governants no sigui cas que els hi agafi un infart, una angina de pit o qualsevol malaltia maligna? Se’ns vol dir que si considerem que un governant ha cotmès un delicte no hem d’anar a la fiscalia o al jutjat a denunciar-ho no fos cas que els nostres governants tinguin un cobriment de cor, una paràlisi celebral o qualsevol malura endimoniada?
Què se’ns vol dir exactament? Que els partits de l’oposició – que gairebé tots són gairebé sempre servils amb els governants – encara han de ser més servils i només els hi ha de cantar les gràcies? Que els mitjans de comunicació – que gairebé són sempre servils amb els que manen – no els han de poder criticar ni la més lleu falta no fos cas que ferissin la seva sensibilitat i haguessin d’anar a cal metge?
Què volen dir exactament? Que no els critiquem no fos cas que ell també patissin un patatús i se n’anèssin al canyet quan encara no estava previst? Doncs jo, efectivament, penso que volen dir això. Perquè per molt que ells vagin de demòcrates, constitucionalistes, liberals i tot el que vosaltres vulgueu no deixen de ser una colla de neo-franquistes a qui qualsevol crítica els irrita. I quan més justificada és, més els irrita. Ennyoren aquells dies en que el dictador manava i la resta creien i callaven. I qui no callava anava a la garjola. Ennyoren aquells temps en que un dictador podia fer el que li sortís dels nassos i moria tranquil.lament al llit. Són els seus fills i consideren que “cualquiera tiempo pasado fue mejor.”
Ells no han estat mai demòcrates de convicció. Van dur a Espanya una pseudo-democràcia perquè geogràficament no podien fer una altra cosa. Si Espanya, com en aquella novel.la de Saramago, hagués fet la travessa cap a Amèrica, mai de la vida s’haguèssin fet demòcrates. I com que no són demòcrates no entenen que en un estat democràtic el dret a la crítica de qui mana és essencial, com és essencial la separació de poders (que no existeix a la constitució espanyola, tot i que ho proclami ). Tot era més fàcil quan manava un i aquest un i els de la seva colla feien passar tots els altres per l’adreçador.
La meva resposta a la gent del PP que intenten fer un melodrama amb la mort de Rita Barberà és de repugnància pel seu cinisme i per la seva ideologia autoritària. Recoda’ls-hi que sense crítica i divisió de poders no hi ha democràcia. I també que cap ciutadà no està obligat a dedicar-se a la política, cosa que vol dir que les ànimes excessivament angelicals potser val més que no s’hi dediquin. Francament, no crec que dins d’aquest cor d’ànimes angèliques hi hagués la de Rita Barberà, que era forta amb els febles i feble amb els forts.
Els que vivim en el món del dret i la injustícia i trepitgem cada setmana els jutjats veiem i tractem gent que fan moltíssima més pena que Rita Barberà, que aguanten els embats d’aquesta societat oligàrquica perquè no els hi toca més remei i que no fan pena a ningú simplement perquè no són famosos. Sembla que ja n’hi ha prou de tanta comèdia, no?
|
Contactes
Registra´t
