| |
ARA HEM DE PENSAR EN QUI SERÀ EL PROPER PRESIDENT DE LA GENERALITAT?
 dimecres 18/gener/2017 - 02:34  1264  1
Malgrat el que diguin els noucentistes jo estic convençudíssim de que som un país barroc. El classicisme predicat per Eugeni d’Ors no se’l va creure ni ell – si hi ha un personatge barroquíssim a la cultura catalana és d’Ors -. El va creure Enric Prat de la Riba – que aquest sí que realment ho era – i para de comptar. Nosaltres som molt més gòtics que romànics, molt més barrocs que renaixentistes, molt més romàntics que realistes i molt més modernistes que noucentistes. No és que jo cregui massa en caràcters nacionals, però si mires la nostra història és el que hi ha. Un barroquisme imparable, inabastable, molt creatiu i sovint molt emprenyador.
La independència d’una nació jo diria que és una de les dates més importants de la seva història. Per això la majoria dels estats celebren el dia de la seva independència com a festa nacional. També n’hi ha alguns, és cert, que celebren el dia de la raça i el dia de la consti, però són els que menys. Els que més valoren la data en que van deixar de dependre d’una metròpoli i es van poder governar ells mateixos.
Sí això és així, si la independència d’una nació és una data capital en la seva història, si és quelcom que només passa cada cinc o sis segles com a màxim, si, a més, costa un enorme esforç aconseguir-la perquè els de la metròpoli no t’ho posen fàcil, sembla que hom hauria d’arribar a la conclusió que estem parlant de quelcom excepcional, quelcom que, quan es comença a produir el procés, ha de centrar la majoria dels esforços de la gent que vol aconseguir aquesta fita. I, a sensu contrario, vol dir que no es distreu el personal amb collonades de diferent magnitud.
Però nosaltres som diferents. No podem evitar enrinxolar el rinxol. Ens agrada tant complicar-nos l’existència, ens provoca tant plaer anar perduts per laberint, que a vegades sembla que si aconseguim la independència serà més un acte de misericòrdia d’un Déu clementíssim o un acte de desesperació dels espanyols ( no crec que entenguin res de res del que fem i això, en cert sentit, ajuda ), fart d’aguantar un poble que passa del barroc al surrealisme amb una facilitat extraordinària.
Ja vàrem jugar al joc del pressupostos i ara es veu que hi tornem a jugar. Els Zip i Zape de LES CUP es mereixerien dues plantofades si estiguéssim en una legislatura normal, però com que aquesta és la legislatura de la independència hem d’aguantar les seves impertinències tot i que faci mesos que ens hagin acabat la paciència ( la rima no és casual, senyors ).
Però és que ara s’hi ha afegit els convergents ( jo no penso anomenar d’una manera molt més complicada al que simplement és Convergència, ja s’hi poden posar fulles ). L’un que no continuarà sent president, l’altre que no ho vol tornar a ser, l’altra que no s’hi presentarà. Collons, tu quin entusiasme!!!! No és que el debat ara no toqui, és que el fet que ningun convergent vulgui presidir la República Catalana fa pensar. Tot aquest enrenou es planteja per a retirar-se la política? Artur Mas ja està amortitzat? I el president Puigdemont també? I la Neus Munté? I, insisteixo, ara toca parlar d’això? Ara toca buscar el futur candidat dels convergents a la república catalana?
Davant de tot això ERC simplement fa el que ha de fer. No fer enrenous idiotes i no perdre el temps en collonades. Per això està a punt de reconquerir la presidència de la Generalitat. Hi han abocat molt de seny, molta generositat i molt patriotisme. I per això jo, que sóc liberal, els votaré. Ni ara, ni quan siguem independents, durant uns anys, hauríem de procurar no tenir governs surrealistes. Crec.
|
Contactes
Registra´t
